Memòria de peix

L'unicorn blau d'Aitana

2011-04-29T18:42:00.001+02:00

Aitana, són quasi les sis de la vesprada i ton pare no trigarà en vindre. Mentrestant, pugem a la teua habitació i mirem com de bé ha quedat tot. L’última cosa que hem posat són dues prestatgeries de color taronja. Recordes el conte de Joan-Ratot? Te’l vaig llegir farà cosa d’uns mesos. Doncs, te l’he posat en una balda, junt a un altre anomenat El meu mes: maig. Ah, i també amb La bella i la bèstia, que el va comprar l’àvia. Els llegirem tantes voltes com vulgues.
I l’unicorn que hi ha a la paret? Sí, és el cavallet amb ales, que va volant al castell. És perquè somies que viatges a sobre d’ell, tan amunt, tan amunt que els núvols els veuràs diminuts. Ja sé que no és blau, com el de la cançó que et canta ton pare, però el lila és també un color bonic. Com fa la cançó? Com? Després d’escoltar-la unes quantes vegades, no em digues que encara no la saps sencera! No et preocupes, d’ací a tres setmanes si aplega, l’escoltaràs millor, més a prop encara que quan ton pare s’acosta al meu melic per intentar taral•larejar-la.
Baixem i l’esperem a la terrassa. De moment li faig un bes jo i un altre per tu.
Ja queda menys perquè aplegue el divendres, també cap a les sis de la vesprada, en què jo et porte en braços i et diga “mira Aitana, ja ve el pare”. Ell t’agafarà tendrament i et farà el millor bes del món, tal i com ho he somiat tantes vegades.

Simba, el rei lleó de ma casa

2010-07-05T23:38:00.002+02:00

Mai he provat d’escriure amb un gos als peus. Farà un mes I mig que tinc la sort de provar-ho. De moment, l’única escriptura que m’ix és plena de pauses i espais en blanc per tal d’intentar explicar-li a Simba que per molt que ho necessite –les dentetes noves li fan mal a la boca–, no em pot mossegar.
A més d’un nou estil d’escriptura, he descobert moltes coses més. Entre arraps i mossos innocents, vaig descobrint que no sols s’estima les persones i és aleshores quan entenc qui és el millor amic de l’home.
I amb quasi dos mesos, Simba també ho ha entés com jo. Sap que en la nostra relació ens ajudem mútuament. Sap que ell està ací per tindre cura de mi i per això dorm als meus peus. Aparentment reposa tranquil, però amb un ull obert per si les mosques. Sap que quan necessite companyia m’ha de donar la poteta per traure’m el somriure que tant li agrada al meu amor. Aquell somriure que em demana cada matí per la web cam, quan a l’acomiadar-se em veu que em pose trista perquè sis setmanes separats són moltes setmanes, més encara quan un oceà ens separa.
És difícil, molt difícil, però pensarem que sols és treball i que les vacances estan a punt d’aplegar per recuperar el temps perdut. Ho pensaré mentre escric que et trobe a faltar i que Simba, de nou sense voler, m’ha tornat a mossegar.

Plou prou, però per a lo poc que plou, plou prou

2010-03-02T21:32:00.006+01:00

Fa una bona estona que no para de ploure. Cap al migdia, començaven a caure les primeres gotes, encara tímides.
Al nostre país, quan el cel es torna gris sembla que alguna força interior ens impedisca d’eixir. Per això, aquesta vesprada el gimnàs estava buit. Abans d’anar-me’n, he comprovat vora la finestra que seguia plovent. Malgrat el mal oratge, m’he fet la forta i he anat a classe d’aerodance, amb els camals tots xopats.
Normalment no m’agrada la pluja. Dic “normalment” perquè sempre hi existeix l’excepció. Recorde una vesprada que sabíem que anava a ploure, però vam pujar muntanya amunt. Jo vaig caure algun bac per no estar acostumada a xafar sòl banyat. Nilo me mirava mentre estava a terra i segur que pensava que els humans som uns negats per anar pel camp. Però és clar, amb els ulls de gos tot es veu més fàcil.
Una vegada dalt, guaitaven el poble tan xicotet, cobert per una cortina d’aigua. En un tres i no res, arribaria la pluja on érem nosaltres. Buscàrem refugi sota una lona improvisada i allà, com dos xiquets que juguen imaginant que s’han fet una casa baix d’un arbre, construírem una casa ben bonica, la que algun dia serà la nostra llar.

Al 100%

2010-02-14T21:13:00.007+01:00

A les notícies de hui, més concretament a la secció de les “notícies blanes”, han mostrat les dades de les persones que celebren Sant Valentí. Tan sols un 17% diu celebrar-ho. Em sembla un tant per cent molt baix si tenim en compte la gran quantitat de publicitat que porta al seu voltant. Això vol dir que de 100 persones, només 17 són les que aniran al Corte Inglés i compraran tots els regals amb forma de cor? I que eixes 17 compraran tots els pastissos dedicats a aquest dia que produeix la Jijonenca del meu poble? En veritat podria ser exactament així si pensem que aquest nombre tan reduït és l’únic que realment està enamorat. És a dir, no tota la gent té la sort d’aplegar al límit de l’enamorament, el que podríem anomenar estar al 100%, però aquesta xicoteta part de la població viu en un estat tan hipnòtic que és capaç de comprar tot el centre comercial, edifici inclòs, si alguna dependenta amablement el decorara amb paper de regal.

Per a mi, el millor regal ha sigut escoltar dia rere dia durant aquests mesos que m’estimes.

Hui, com cada dia i fins d'ací a seixanta anys (després ja veurem), t’estime, amor meu.

Ara que dic fa 5 anys que tinc 20 anys

2010-02-03T23:41:00.003+01:00

Després de barallar-me amb els de Vodafone per estar més de dos mesos sense Internet per culpa del mal oratge que va trencar una antena, apure els tres euros que pague a Yoigo cada dia.

A un quart i escaig perquè s'esgoten, espere tranquil·lament. D'ací poc serà mitja nit i amb ella, els 25. No em fa il·lusió estar a 300km del meu poble i a uns quants més d'ell, però ja he aprés que a mesura que vas passant els "ara que tinc 20 anys" si te toca treballar lluny, t'aguantes.

He comprat xuxes per a l'únic grup que tinc de primer d'ESO. Ja sé que l'institut ja no és l'escola, però ells, com jo, acaben d'arribar-hi, per tant no està de més fer un poc de festa i recordar que encara som xiquets.

Bona nit

Xiqueta, on vas? A "costura"?

2010-02-02T20:15:00.002+01:00

Quan jo anava a escola (a costura, que encara deien en Almassora) tractàvem de Don i Doña als mestres: Doña Ana, Don Vicent, Don Rogelio... Una vegada a l’institut, ho deixàrem de banda i anomenàvem els professors únicament pel nom.
Amb això no cregueu que començaré un discurs defensant la manera d’ensenyar d’abans. Tan sols volia expressar d’alguna manera la impotència de hui després d’una classe de 3r d’ESO i el consell que em va donar l’altre dia una d’aquelles mestres que portaven el “doña” davant: el que has de fer quan aplegues a casa és llegir un bon poema, alguna cosa que et faça oblidar tot el matí. Un bon escriptor amb el que pensar “per això vaig estudiar la carrera i per això ara sóc mestra”
Doncs bé, seguint el consell intente escoltar música per allunyar-me dels crits i del guirigall de classe, encara que no sempre ho aconseguisc. De vesprada he vist que Miguel Poveda havia actuat a Madrid i he recordat el seu àlbum Desglaç, on canta poemes d’autors catalans.
Però de moment, el que més em funciona com a calmant és telefonar a casa i parlar sobre què he dinat, si he escurat o no, si he fet el llit o no, etc.
Esta nit he seguit la petició d’una persona especial, de tornar a escriure al blog, encara que no sé si m’ha eixit exactament com ell em va dir just abans de fer camí cap a Pamplona: escribe alguna cosa bonita.

Com un mosquit

2009-10-20T23:56:00.002+02:00

Cristòfol aplega el primer dia de pràctiques a l’hospital. Se situa davant de l’edifici i, encara des de la vorera d’enfront, visualitza bé les diferents entrades que aquest conté. No sap per on ha d’entrar. Una vegada dins, tampoc sap a qui li ha de preguntar. El fet de no conéixer el lloc, de no saber com és per dins o amb què es trobarà una vegada passe les portes de vidre el fica realment nerviós.

Com sempre, ha aplegat amb temps de sobra. Per això decideix observar la gent, veure per quina porta entra. Fins i tot, al mateix temps que es desplacen allarga el coll amb la intenció de captar algun element de l’interior.

Després de comprovar que sols queda un minut per a l’hora acordada de començament, decidit i valerós es llança cap a la porta del mig, aquella per la qual tots havien passat perfectament, amb tan mala sort de no haver observat tan bé com ell creia. La porta s’obri amb un botó i no automàticament.

Cristòfol queda esclafat al vidre com un mosquit.

I així, com Cristòfol, m’esclafe cada dia en un vidre intentant entendre com és la supervivència en un institut. He començat d’interina –supose que com tots els professors– passant de saber zero a cent a la força, com si en el primer dia de Cristòfol el posaren directament a operar a cor obert.

Kissing point

2009-09-24T19:15:00.005+02:00

Calcule que farà uns sis anys que no puc estar-me d'observar amb deteniment la gent d'un vagó de tren. Fins i tot, es va convertir en una pràctica quotidiana els primers anys de carrera.
Darrerament he canviat de trajecte. He passat de fer Vila-real-València a fer València-Madrid. Les diferències no són molt notables. Les converses versen sobre els mateixos temes: el canvi de temperatures, el tan desitjat Ave que aplegarà d'ací uns mesos o d'ací uns anys... I no sols aquestes "converses d'ascensor" s'assemblen a les dels vagons valencians, sinó també els viatgers. Tal volta tenien tots alguna cosa en comú que em feia pensar en la igualtat entre viatgers, fet que em desil·lusionava un poc per no trobar un element que em distraguera per passar les hores de tren. Tots, menys una persona. Una xica d'uns vint-i-pocs anys. Des d'uns seients més cap arrere, veia com es formava un grup de conversa d'emergència -conversa que esdevé espontàniament entre tu i la persona del davant quan ja estàs fart de restar callat- al seu voltant, mentre ella mirava fixament la pantalla del mòbil. Un home gros li envaïa mig seient, però ella permaneixia sense immutar-se, amb el telèfon a un pam i mig del nas. Per fi, quan l'home gran allargava el seu mòbil a la dona major d'enfront per ensenyar-li la pedra que va caure el cap de setmana a Albacete, s'il·lumina de sobte la pantalla i, simultàniament, la cara de la xica. Li diu que ja està en Atocha, que ja queda poquet per aplegar a Chamartin i estar per fi junts.
Quan la veu del tren anuncia l'última parada, s'alça la primera, agafa la maleta i col·loca el front quasi fregant el vidre de la porta.
Una vegada ja he baixat, la veig abraçada a ell, nerviosa encara per l'emoció. Des de lluny, envege com es miren als ulls i es diuen molt baixet T'estime, com si del final d'una pel·lícula de Ricardo Darín es tractara.

Al pas i galopant de tant en tant

2009-09-02T19:29:00.004+02:00

En 7 dies es poden fer moltes coses. A banda de crear el món si eres Déu, es pot aprendre a muntar a cavall. Mai m’hauria imaginat anant al pas entre milers d’alzines fins que el sol cau i les torna de color taronja. Però tampoc se m’hauria passat pel cap tot el que he fet aquest estiu.

La vida pega voltes i et sorprén. No és qüestió de girar sense sentit, sinó d’agafar el ritme per deixar-se portar, com la parella al ball de les festes del poble mentre sona un vals.

"Problema"

2009-07-31T13:06:00.003+02:00

Un carreró suficientment ample per cabre dos fileres de taules per sopar, parets blanques perfectament esquerdades i un home amb una guitarra amb tres cordes i la quarta penjant. Açò podria ser la descripció d’un dels millors sopars que he tingut al Puerto de Santa Maria, a Cadis.

Mentre sopàvem “coquinas” i “chocos”, aquest personatge ens cantava una cançó i es defenia com podia amb l’escassetat de cordes. Al final era ja com de la família, es parava a xarrar i ens contava que havia estat de concert a Jerez, que la guitarra bona se l’havia deixada allà, que en tenia catorze més, de guitarres bones.

De vegades, les coses xicotetes fan una nit gran i difícil d’oblidar. El problema ve quan no és sols una nit, sinó totes les nits que he passat allà, perquè em tornen totes al cap i no deixe de pensar en elles dia rere dia: l’única nit que vam sopar pasta (farts de tant de “pescaíto”), el pub irlandés escoltant històries d’Irlanda, l’altre pub on la més jove era jo, el Milwaukee amb un pati (i alguna cosa més) que enamora o, fins i tot, la nit que em vaig adormir amb el partit del Reial Madrid de fons.

És clar que vist així, tot plegat, sols és un problema entre cometes.

2009-06-04T21:39:00.003+02:00

Al principi d'anar a treballar, canviava de camí cada dia. Un matí, agafava el carrer que voreja Vivers. El següent, Primat Reig fins aplegar a Jaume Roig. I aquest darrer és el que he fixat, el que faig tots els dies.
La rutina et fa anar caminant sense pensar i, de vegades, sense sentit. Quasi sense adonar-te has aplegat al destí. Però, has gaudit del trajecte? Els primers dies em fixava en les persones que es creuen esportistes perquè porten roba de Decathlon, en com sortegen els pobres iaios que passegen al seu ritme, en els arbres que em provoquen esternuts... però a poc a poc tots aquests elements passen de ser novetat a ser un element més del paisatge.
En canvi, hui he notat una absència. Normalment, passe per davant d'uns bancs situats davant d'una església on s'asseu un pobre captaire. Mai em demana res, sols em segueix amb la mirada. He vist com a altres persones sí que els diu alguna cosa. Tal volta, jo també he passat a formar part del seu paisatge, com l'arbre del costat, el semàfor, etc.

El poder de la mar

2009-05-03T13:11:00.005+02:00

Per fi fa bon oratge per anar a passejar a la platja. Ho estava desitjant des de feia ja uns dies. Moltes vegades he parlat amb amics -com Fran- sobre ser de mar o de muntanya. Jo em considere de mar. M'agrada tant, que fins i tot si vaig de viatge amb el cotxe i no m'acompanya a un costat, ho trobe estrany.

Ahir, amb les ones quasi fregant-me les puntes de les sabatilles, vaig estar-me una bona estona mirant l'aigua. M'haguera quedat tota la vesprada, mirant com anava i com tornava. Té un poder hipnotitzador: vaig descobrir que sense acostar-me un caragol de mar a l'orella, la remor també s'endinsava dins de mi, encenent amb besos la mar d'uns llavis dolços.

Potser aquest poder sols el té la mar de Moncofa. De moment, sols l'he notat allà.

Per Sant Jordi...

2009-04-23T19:41:00.004+02:00

...una rosa i un llibre. Si has comprat l'Avui a València, el llibre d'Els 100 millors sudokus. Jo he tingut millor sort i a Castelló regalaven Peu de rei, d'Enric Virgili. Es veu que Sant Jordi va escoltar que em mancaven llibres de poesia i ha fet que caigués aquest en les meues mans. Sant Jordi és com els Reis Mags, que t'observa des d'on estiga. Tal volta des d'Alcoi!
Des de fa uns anys, he ampliat la tradició d'aquesta festa. Em vaig proposar escriure un conte aquest dia. N'hi ha Sant Jordis més inspiradors que uns altres, però per a tindre un malestar general en tot el cos i no parar d'esternudar, no està tan malament. O ja em direu vosaltres, si vos feu l'ànim de llegir-lo.
És la primera vegada que faig servir Google Docs per compartir arxius. Fins ara, sols l'utilitzava per anar desant alguns documents. La veritat és que és un luxe poder tindre totes les teues carpetes a qualsevol ordinador.

El poema que no he trobat

2009-04-15T17:18:00.003+02:00

M’he situat enfront de la prestatgeria dels llibres. Estava convençuda que trobaria el poema que necessitava, la frase exacta que expliqués la sensació que tinc, “això” que no sé ben bé què és, que es mou per dins. Tenia clar el gènere: poesia. Però no tinc molt per triar. És més, sols tinc tres autors, dels quals sols me motivava Estellés. Els he agafat, els he fullejat, llegit alguns poemes i tot en va. No he trobat cap vers amb el que identificar-me.

Al final he aplegat a dues conclusions:

1a – Tinc pocs llibres de poesia. A banda dels tres llibres obligatoris de la carrera, en tinc de regalats, d’aquells que t’envien per haver concursat en certàmens literaris i que mai llig.

2a – Hui no trobaria la frase que busque per molt que vinguera un poeta i me la fera a mida. És com si un malalt anara al metge sense saber què li fa mal.

Setmana Santa

2009-04-10T12:44:00.004+02:00

Mai m’han agradat. No és una qüestió de si creus en Déu o no hi creus. És molt més senzill que tot això: en fan por.

Davant del Casino, amb uns 7 anys, els tambors anunciaven l’aplegada dels capirots. La gravetat del bombo cada vegada més a prop, per sobre d’un silenci fantasmal. I aquelles caputxes balancejant-se junt a la flameta dels ciris. Pensava si ho havia vist en un altre moment, però no recordava haver-ho vist abans, quan vivia a Granollers. Passaven per davant les puntetes dels meus peus. Seguia mirant com ballava la túnica fins que se m’ocorregué alçar la vista i mirar directament als ulls d’un capirot. Em vaig espantar al veure que algú dins d’aquella foscor morada també fixava els ulls en mi.
Al dia següent l’àvia em regalà un capirot xicotet de joguet, amb un ciri de cartó. Em va costar unes quantes setmanes incloure-ho dins del conjunt dels meus joguets.

Des de fa uns dies, han col•locat davant de l’església del Crist una escultura de dos capirots. Cada nit que passe en direcció a casa de l’àvia me’ls trobe allà, al cantó esperant-me. Sobretot el del bombo, amb el braç alçat a punt per començar.
Aquesta nit espere tornar acompanyada.

No em fa falta una foto per recordar-ho

2009-03-11T19:22:00.006+01:00

Jo sí que me'n recorde. Recorde el silenci al vagó del tren, tornant eixe mateix dia cap a casa. La gent no parlava, sols es mirava. També recorde les imatges dels vagons partits, desfets. I l'horror de veure com s'assemblen aquells vagons que ixen per la tele als que pugem tots els dies.

Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.

Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:

LES ESTACIONS ADORMIDES

La foscor: crit etern de silenci,

emmudiment sotjat pels homes

al llençol del crepuscle.

A la llum matinera

encara crida el silenci

dels grills insatisfets

del seu cant monòton.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On el negre,

melic de providència del demà?

Llum de dol? Sol sagnant?

Clivells de quitrà

al llim dels ulls del bosc.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On les estacions? I els fruits

que mosseguen la pell del brancatge?

On les estacions adormides, com de costum,

al coixí de la ciutat?

Arbres bords? Terra de res?

Cant silenciat a la saba dels dies.

Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)

Conversa entre Lady Robin i Pingüí

2009-02-26T00:18:00.003+01:00

Diumenge passat, a les 6 del matí, parlava tranquil·lament sobre literatura amb un pingüí. Com són les coincidències! La primera vegada que coneixes un pingüí i resulta que li apassiona escriure, que està preparant una novel·la. Diguérem que si existira la professió d'escriptor, nosaltres ho seríem. Sí, com qui és obrer, cambrer, mestre... Però que sabem que per molt que escrivim no apleguem mai a tocar, ni tan sols amb la punta dels dits, aquest somni. Està massa alt i poca gent hi aplega. A més, no tots tenim els esglaons per pujar on és. S'ha de tindre influències, contactes i molts dels que ens creiem "escriptors" no naixem amb eixe morro que a d'altres els sobra.
Crec que ser escriptor no hauria de ser tan difícil. Hauria d'haver-hi gent que et recolzara, que et guiés. Supose que és com els cantants, que hi ha molts que canten bé, però pocs que es queden gravats en el magí de la gent. Però cantants catalans tampoc hi ha tants i menys valencians. Sols alguns grups, encara menuts, intenten que s'escolten, intenten eixir a la superfície.
De vegades pense que si fóra cantant seria tot més fàcil. Llàstima que quan cante ploga.
Per cert, no oblideu que dissabte molta gent va eixir de Carnestoltes i que això podria explicar (o no) la meua conversa amb el pingüí.

T'estaré mirant

2009-02-11T23:48:00.004+01:00

Escric mentre escolte una cancó (take) i me'n recorde de la conversa de l'altre dia a la cafeteria, entre un professor i una alumna (make):

- No t'agrada Springsteen? I què t'agrada?
- El Botifarra.
- Qui?
- Pep el Botifarra!
- I a tu, Almudena, tampoc t'agrada Springsteen?
- Alguna cançó.

Què havia de dir? En veritat no em va vindre al cap cap cançó d'ell (brake). És més, hui he pensat en quina em sabia d'ell i pensava que era una altra que resulta que és de The police, algun cop cantada amb Sting. Seria això, que he confós el nom (meee). Almenys vaig eixir bé de la conversa "remember" ja que podia haver quedat prou malament. Perdoneu-me els que entengueu de música!

Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take
I'll be watching you.

El verí dels 24

2009-02-04T00:28:00.007+01:00

Contagiada pel Verí del teatre aplegue a les 24:24. Estic analitzant aquesta obra, intentant no repetir el que ja s'ha dit, però quan et fan fer una anàlisi sobre un tema que ja està tan estudiat, és gairebé impossible no parèixer-se a l'All-i-oli.
No serà el millor dia per a celebrar l'aniversari, el dia que he de fer una exposició i que segurament acabaré passades les 20h. Pel matí a treballar, fer grups de conversa, fotocòpies de dossiers interminables, vindre a les 14h, dinar, i a les 16h a la sessió "multitudinària" del màster. Una exposició per a moltes cadires, taules, i un professor.
Puc canviar el dia de l'aniversari? Dissabte segur que serà millor.

24 besets per a les persones que em llegiu.

Xicotets plaers

2008-12-16T19:59:00.005+01:00

Hui, vesprada de relax, que ja tocava. Gràcies a les "convalidacions" del màster he tingut unes hores per anar a passejar tranquil·lament. Que dius, on vas? Doncs, on va tothom: al Mercadona. Anar al supermercat per plaer no està gens malament, però quan és una obligació diària la cosa canvia. M'he distret mirant la gent com compra, com corre per agafar la barra de pa calenteta o tan sols caminant pels diferents carrers formats pels productes. També he comprat un motlle per fer demà una coca de poma, amb el meu company de pis (no vos convide a tastar-la, és la primera vegada que en fem una i no sabem exactament el resultat). De camí a casa he entrat a una tenda de regals, per si trobava algun per un amic, però no hi ha hagut sort. Això sí, he comprat una targeta per felicitar el Nadal a una persona especial. Ja sé que ara el que s'estila és fer-ho per Internet, amb elfos que tenen la cara dels teus amics. Però, de vegades, abelleix fer les coses tradicionalment i, en aquest cas concret, en paper. És com qui encara utilitza una servilleta de tela en compte d'una de paper. No conegueu cap persona que ho faça? Jo sí, l'altre dia vaig descobrir-ne un!
Una altra pregunta: algú recorda on es compren els segells?

Tibidabo

2008-12-03T18:53:00.003+01:00

Fotografia del Tibidabo

Anar a la fira i no pujar-se a res, mareja. Si et quedes enmig de totes les atraccions i segueixes amb el cap els moviments ràpids de La Granota o el vaivé del Vaixell Pirata, acabes amb mal de coll com a mínim.

El meu mal de coll cada vegada s’accentua més per culpa de la fira en la qual visc. Veig com tothom té la seua fitxa per pujar-s’hi i disfrutar de les pessigolles que entren quan t’enlaires i de sobte baixes. I jo em quede queta, sense fer res. I el temps m’acaça, m’apressa, l’observe de gaidó i em tanca un ull. Després fa broma d’això i d’allò... i jo no he de fer res, també això em diu.

I ací estic, sense fer res perquè tampoc sé què he de fer. Algú em presta un euro per comprar-me una fitxa?

Almu d'Almudena

2008-11-27T15:06:00.007+01:00

Fer el CAP a Albacete és anar a corre-cuita. En menys d’un mes m’he matriculat, vaig comprar un dossier de 300 pàgines per preparar l’examen i he fet pràctiques al que va ser el meu institut. També he hagut de ficar els 6 sentits en entendre què és una unitat didàctica o el currículum.

Anar estressada ja forma part de la meua vida i no puc queixar-me perquè la culpa és meua. Vull fer tantes coses que em falten hores als dies, dies a les setmanes... Malgrat tot, sempre puc veure la part positiva, com per exemple dilluns passat, quan em vaig enfrontar a una classe de 3r d’ESO i una altra de 1r de batxillerat. Aquesta darrera, amb un total de 35 alumnes, ja que el meu tutor de pràctiques va convidar una altra professora amb els seus alumnes per a assistir a la classe que faria jo. Això vol dir quasi 70 ulls mirant-me i orelles escoltant com parlava del Capellà de Bolquera i el Cançoneret de Ripoll. Però per sort, va eixir prou bé. Els xics van tindre interés i es van portar bé amb mi.

A 3r d’ESO, la presentació de la professora per introduir-me davant dels xiquets va ser la següent: -Esta és Almu. Amb la corresponent broma del típic graciós: -Almu de què, d’Almudena? I amb la rèplica del segon graciós: Mira que ha pensat! T’haurà costat traure això, eh?

Tot –o quasi tot– s’ha de provar en aquesta vida per saber si t’agrada. I si és així, repetir.

Moments dolços

2008-11-27T00:13:00.003+01:00

Ja fa uns dies que m'havien passat la pilota del mem dos amics meus, Josep i Dani. A més, van coincidir amb el mateix tema. Crec que ja és hora, encara que tard i prou de nit, de contestar. Ací estan els meus 6 moments feliços, 2 d'ells dedicats a aquests dos blogaires:

1. Que em conviden a un café, em facen una entrevista i que per uns moments em senta escriptora professional.
2. Que a un amic no l'importe vindre des de Vilafranca, xarrar una bona estona amb mi i que, en tornar, se li acabe la bateria del cotxe.
3. Una vegada acabat un conte, llegir-lo i que em semble que l'ha escrit una altra persona.
4. Estar al carrer, a punt de nevar i no tindre fred perquè tinc molt a prop una persona.
5. Anar a pixar amb dos amigues i xarrar de vàter a vàter sense importar-nos qui ens escolte.
6. Menjar xocolate, xuxeries...

Ara és el torn dels compis de TIC. Vos toca recordar i dir-nos quins són els vostres 6 moments feliços:

Isidre: CODONYAT
Àngels: LLENGUA BITERINA
Maria: ULL DE POLL
Nicolás: MANISETES DIGITALS
Nati: PAPALLONA
Sílvia: SAL OBERTA
Joan: LA PATUSELLA

Ser Joan Fuster

2008-11-16T13:02:00.004+01:00

Em sume a una iniciativa molt atractiva per a qui ens agrada escriure, i curiosa per als lectors ociosos.
Vos deixe la meua aportació personal, després d’haver descobert aquest diccionari amb el blog de Daninoble:

Escriptura
Feina –la majoria de vegades no remunerada- de la persona que es dedica a fer art amb les paraules. Parany de mots de tota mena. Conjunt d’idees organitzades. Mitjà d’expressió de sentiments inexpressables, inconfessables. Resultat de l’acció que fa la mà quan dibuixa una paraula i darrere una altra paraula, i una altra paraula...

Animeu-vos a deixar la vostra entrada o a opinar sobre les que ja han escrit altres companys en aquest diccionari afectiu.

Navegant per tot arreu

2008-11-12T18:25:00.004+01:00

Ara, en aquests moments, estic en la classe de TIC, de Toni de la Torre. Aprofite el descans per fer una entrada relacionada amb l’assignatura ja que a tots aquells que estiguen interessants en millorar el seu bloc/blog li serà molt útil.
Farà uns minuts que m’he perdut navegant per pàgines que t’ofereixen un munt de gadgets i recursos que poden ser interessants: crear les teues pròpies enquestes, desar i compartir vídeos, crear mapes conceptuals, marcadors socials de favorits…
Si voleu divertir-vos o burlar-vos d’algú (les dos coses poden anar juntes) podeu entrar a blabberize o a comiqs.

Aneu a espai, que després no sabreu tornar.

Encerclant

2008-11-11T11:29:00.004+01:00

Segons va dir un director molt famós de teatre i al que jo aprecie molt: la vida són cercles. Comencem una carrera, obrim un cercle. L’acabem, tanquem el cercle.
Cadascú sabrà els cercles que ha obert i tancat al llarg de la seua vida. Jo en tinc uns quants, i entre ells, finalitzar els estudis de Filologia Catalana.
Una vegada tancat aquest cercle, no sé ben bé què fer. De moment faig el màster, però em trobe estranya anant a classe sense els meus companys. Fins i tot podria dir que em trobe estranya anant a classe i punt.
Però bé, són les conseqüències d’encetar un nou cercle.
Per cert, fa uns anys vaig deixar oblidat aquest bloc. Tal volta volia tancar un cercle, però sols el vaig deixar amb els extrems molt juntets. Ara és moment de tornar a escriure, d’obrir un nou cercle.
Benviguts a tots de nou. Espere que tingueu bona memòria i no m’hagueu oblidat.

Llépola

2006-10-31T19:47:00.000+01:00

Segons ens va explicar un professor no farà molt de temps, els clàssics recomanaven la següent tècnica per memoritzar conceptes: recordar un recorregut que fem habitualment -per exemple, el camí cap a classe- i cada punt clau del trajecte relacionar-lo amb qualsevol cosa que vulguem recordar. Crec jo que aquest mètode potser és un tant embolicador, però el cas és que si em pare a pensar en tot el que s'esdevé des que isc de casa fins a la facultat em venen al cap unes quantes coses que recordar/relacionar. Personalment, fer aquest esforç mnemotècnic l'única cosa que em fa vindre és la fam. De bon matí, passe per unes 500 cafeteries, pastisseries, bomboneries i tendes de la tentació. S'hi afegeix, el got de llet amb quatre cereals ballant per l'estòmac. Concretament aquest matí, he relacionat la flaire dolça amb la dels panellets. Per la vesprada, ja a Almassora, els he buscat sense èxit.
Hui no pense ficar la TV3! Me moriré de l'enveja!

El castell

2006-09-05T21:52:00.000+02:00

Buscar un pis que estiga mitjanament acceptable a València, que no s'excedisca amb el preu, que els companys siguen del teu grat, que el vàter i cuina tinguen un color el més aproximat al blanc, que les escales no costen molt de pujar... és quasi impossible! A part de ser la seua recerca tota una Odisea. El pitjor que pot passar és que el casero i un company desapareguen -no dic que junts- i et quedes sense pis, quan ja el tenies gairebé decorat mentalment. He passat l'estiu pensant en les compres per a la meua habitació cada volta que anava a un centre comercial: flexos, llançols de colors, cortines (per què mai tenen cortines?), una dotzena de gots a 1 euro, coixins, taulers de suro per a fotos... tonteries tot! I tots aquests articles s'esfumen en assebentar-me que el casero ni es digna a parlar amb nosaltres. I, és clar, com no hi ha contracte! Al final, et resignes a concertar cites amb gent desconeguda per veure el seu cau particular, que et parlen meravelles i que després et dones compte que la mateixa casa podria parlar-te també de les meravelles mentre passeja la seua runa. I tot és tornar a buscar per telèfon anuncis atractius, que inspiren confiança, parlar amb homes que sobrepassen els 70 anys i et diuen les condicions del pis dictades per la dona. I, així successivament, dia rere dia, pujant el mateix caminet:
"I així va començar a caminar de nou, camí endavant; llarg camí, però. Perquè aquella carretera, aquell carrer principal de la vila, no conduïa fins el cim del castell: sols s'acostava a ell; i més tard, com si ho fes a posta, girava, i si bé no s'allunyava del castell, tampoc aplegava a apropar-se" (Franz Kafka, El castell; traducció lliure d'Alae)

Presència collonera

2006-08-30T12:34:00.000+02:00

Notava la seua presència a la cambra. Sé que no volia fer-se notar, que volia passar desapercebuda, però cada vegada que es menejava podia endevinar per on parava. Em va pillar mentre estudiava lingüística, cosa que va dificultar la meua atenció. Per molt que intentara concentrar-me en l'Estructuralisme, no aconseguia oblidar-me d'aquella presència que m'havia triat a mi i la meua habitació. Fer com si no passara res tampoc és la solució, perquè, llavors, es va acostant cada vegada més, cautelosament, fins que la tens al damunt i ja és massa tard. Una vegada passa l'inevitable sols pots agitar-te i intentar manotejar perquè se'n vaja, perquè et deixe tranquil. Malauradament, el 99% acaben fugint al mateix temps que es riuen de nosaltres, innocents humans. Sabedora d'aquesta estadística, vaig decidir canviar d'habitació, traslladar tots els meus estris i mamprendre la concentració al menjador. Una vegada allà, fins i tot amb l'espai ampliat, va vindre al damunt meu de nou! Em perseguia! No podia fer res per amagar-me, vindria inesgotablement on jo anara! Comence de nou a manotejar, a cridar, m'alce i em pregunte: per què em toca a mi? Maleïda mosca collonera!!
Tan de bo totes les mosques colloneres s'esfumaren amb insecticida i deixaren de donar la tabarra!

Dia Pole

2006-08-03T21:51:00.000+02:00

Parar l'orella sempre et fa adquirir nous coneixements. Amb les persones grans, els iaios, aprens vocabulari pur, paraules que ara ja no s'utilitzen perquè els estris, ferramentes que encarnaven, ja no tenen cabuda en l'actualitat. Però, no sols amb aquests, ja que amb els joves (més que jo i això que jo encara no entre en la categoria de major o vella) també es pot traure molt de profit. Per exemple, ara ja no es diu he tingut un dia magnífic, espectacular o estupendu. Ni, per molt modern que semble, he tingut un dia guai, ha molat. Tots aquests que facen ús d'aquests mots, estan antiquats. Ara, el que es porta és dir que has tingut un dia Pole. Fins on aplega la fòrmula 1 i F. Alonso? Fins ací, senyores i senyors. La meua cosina de 16 anys -quasi 17- després d'estar tot el dia pegant voltes i, imagine jo, que va veure alguna persona que li alegra la vista, em va dir: Mude, he tingut un dia Pole. Sort que a continuació m'ho va explicar, perquè jo pensava que era la mania d'acurtar les paraules: pole-mic, pole-ro...

Espere que aquest estiu estiga ple de dies Pole i que no se vos punxe una roda!

Freud

2006-07-30T20:55:00.000+02:00

Canviar de ritme sempre trastoca la salut. No em referisc a passar de 60 pulsacions per minut a unes 180 -ixes solen anar bé quan fas esport- sinó a canviar la rutina per una altra rutina. En aquests mesos, he canviat les classes, anar a València diàriament, per... estar a casa. Bé, no és que no faça res, però no és el mateix. Per quest motiu, aplega la nit i com si fora de dia: ulls oberts i ment desperta, fins i tot més que amb la llum del sol. A més, quan dorm somie coses estranyes. L'altra nit estava passetjant per l'habitació, amunt i avall, mirant cap a darrere. Em perseguia un peix!! Un peix que no volia mossegar-me, però sí anar-me'n al darrere. Jo tampoc estava molt espantada, sols intentava que no m'agafara. Amb passes lentes recorria tota l'habitació. Em vaig despertar quan la meua cosina em va preguntar què feia. Ho sabia jo? No. Potser li hauria d'haver preguntat al peix. Però, no vos penseu que no el vaig reconèixer! Aquest peix era un Betta Splendens, una femella. Més concretament, la femella d'aquesta espècie que tinc al meu aquari. Que jo sàpiga, l'he alimentada prou bé, no es pot queixar del menú. He deduït que va vindre a buscar-me en somnis perquè estava inquieta. Inquietud per separar-la del mascle.

Cupido por caja 3

2006-07-15T21:20:00.000+02:00

Hora de l'amor: 4,30 pm Lloc: Mercadona Personatges principals: una caixera i un client.

Sempre que puc evitar-ho, evite anar a fer la compra, ja siga al mercat o a un supermercat. Però aquesta vesprada ma mare m'estava esperant ja amb les claus del cotxe per anar-hi. Hem passat per totes (totes, totes) les prestageries i, finalment, hem triat una caixera joveneta, que semblava prou ràpida i àgil. A més, sols hi havia un client davant de nosaltres, amb un paquet de caramels de menta. Encara que no era un client qualsevol. Era un client-conqueridor (un mandíbula afilada?), d'eixos que donen els diners acompanyats d'un somriure. Com a resposta, la caixera li torna un somriure encara més seductor, li pregunta discretament si eixirà aquesta nit de festa, ell li diu que no (per fer creure que és un bon xic) i ella fa un ah, llàstima, abaixant els ulls. Ell, aprofita el moment, li demana un bolígraf. Ella li pregunta per què el vol (cosa que tots els de la cua ja ho sabíem!!) Ell no li contesta, agafa el bolígraf i li apunta el seu número de mòbil. Dos somriures més i ens toca, és el nostre torn. Aleshores, passe al lloc de les bosses i intente empomar tots els objectes que ella va tirant, mentre flota pel sostre del supermercat i segueix amb la mirada aquell client-seductor. Li diu a ma mare quant és en total, això sí, a la segona vegada que mira la xifra (la primera veuria sols corets)

Un Superhome, o dos, o tres

2006-07-14T12:37:00.000+02:00

Necessita el món un Superman? La resposta, mirant al nostre voltant és fàcil i ràpida, però es veu que la protagonista femenina no ho tenia molt clar. Estic parlant de Lois Lane, la periodista del diari Daily Planet. No és una periodista qualsevol, sinó una Gran periodista, guanyadora d'un Pulitzer amb l'article El món no necessita un Superman. Un títol molt contradictori, una mena de barrera, d'autoconvenciment per suportar la seua absència. Però no farem una anàlisi psicològica de Lois -a qui l'interessaria? Potser a algun friki. Em detindré en pensar si de debó en necessitem un, de superman o d'heroi. Si el mirem bé, amb els calçotets per damunt dels pantalons, fa un poc de gràcia. Veient la pel·lícula, te n'adones que, quan es vol fer ficció en un món molt real, acaba sent ridícul (per a qui heu vist la peli, em referisc a l'escena de l'hospital) Tot el món sap que si s'apaguen els motors d'un avió, inevitablement caurà; si el cotxe no té frens, t'empotraràs contra un edifici; si perds l'equilibri en un balcó... tothom ho sap! Sabem que no vindrà Superman volant!! Si vinguera, estaríem tot el dia experimentant: ara a veure quant tarda en vindre si m'ofegue a la piscina, a veure si prove a volar com ell des d'un seté pis... Seria una explotació d'aquest superhome!
El món necessita molts com ell i, és més, no sols Supermans, també Superdones!! Què seria dels super-homes sense super-dones?

Memòria de...

2006-07-11T15:52:00.000+02:00

És difícil començar un nou blog, però també era difícil continuar amb el que tenia. Amb aquest, tractaré temes més variats. La veritat és que encara no sé molt bé per on anar, però ja aniran eixint cosetes per escriure.

Vos contaré, per començar, com m'ha vingut la idea. Resulta que en la darrera etapa del curs, els exàmens, no he donat tot el que haguera volgut i sols per una senzilla raó: falta de memòria. He entés tots els conceptes, però no me'n recorde d'ells a l'hora de ficar-los a la prova o tan sols em ve al cap una part d'ells. Per tant, he descobert que tinc memòria de peix. En veritat ja ho vaig descobrir a l'escola, quan el nostre mestre ens escrivia a la pissara un fragment de conte (unes 4 línies amb lletra gegant) i l'havíem de memoritzar. Jo sempre em quedava la última, intentant que es gravaren aquelles frases -interminables per a mi- de La destral d'or. Almenys, el títol encara el recorde! Serà que tinc això que diuen de "memòria selectiva"? Jo crec que sí, amb la diferència que la meua memòria sempre selecciona el que ella vol, sense consultar-me. Potser algun dia apleguem a un acord, però de moment, aniré escrivint les coses que vulga recordar i no deixar-les caure en l'oblit.