Freud

Canviar de ritme sempre trastoca la salut. No em referisc a passar de 60 pulsacions per minut a unes 180 -ixes solen anar bé quan fas esport- sinó a canviar la rutina per una altra rutina. En aquests mesos, he canviat les classes, anar a València diàriament, per... estar a casa. Bé, no és que no faça res, però no és el mateix. Per quest motiu, aplega la nit i com si fora de dia: ulls oberts i ment desperta, fins i tot més que amb la llum del sol. A més, quan dorm somie coses estranyes. L'altra nit estava passetjant per l'habitació, amunt i avall, mirant cap a darrere. Em perseguia un peix!! Un peix que no volia mossegar-me, però sí anar-me'n al darrere. Jo tampoc estava molt espantada, sols intentava que no m'agafara. Amb passes lentes recorria tota l'habitació. Em vaig despertar quan la meua cosina em va preguntar què feia. Ho sabia jo? No. Potser li hauria d'haver preguntat al peix. Però, no vos penseu que no el vaig reconèixer! Aquest peix era un Betta Splendens, una femella. Més concretament, la femella d'aquesta espècie que tinc al meu aquari. Que jo sàpiga, l'he alimentada prou bé, no es pot queixar del menú. He deduït que va vindre a buscar-me en somnis perquè estava inquieta. Inquietud per separar-la del mascle.

Cupido por caja 3

Hora de l'amor: 4,30 pm Lloc: Mercadona Personatges principals: una caixera i un client.

Sempre que puc evitar-ho, evite anar a fer la compra, ja siga al mercat o a un supermercat. Però aquesta vesprada ma mare m'estava esperant ja amb les claus del cotxe per anar-hi. Hem passat per totes (totes, totes) les prestageries i, finalment, hem triat una caixera joveneta, que semblava prou ràpida i àgil. A més, sols hi havia un client davant de nosaltres, amb un paquet de caramels de menta. Encara que no era un client qualsevol. Era un client-conqueridor (un mandíbula afilada?), d'eixos que donen els diners acompanyats d'un somriure. Com a resposta, la caixera li torna un somriure encara més seductor, li pregunta discretament si eixirà aquesta nit de festa, ell li diu que no (per fer creure que és un bon xic) i ella fa un ah, llàstima, abaixant els ulls. Ell, aprofita el moment, li demana un bolígraf. Ella li pregunta per què el vol (cosa que tots els de la cua ja ho sabíem!!) Ell no li contesta, agafa el bolígraf i li apunta el seu número de mòbil. Dos somriures més i ens toca, és el nostre torn. Aleshores, passe al lloc de les bosses i intente empomar tots els objectes que ella va tirant, mentre flota pel sostre del supermercat i segueix amb la mirada aquell client-seductor. Li diu a ma mare quant és en total, això sí, a la segona vegada que mira la xifra (la primera veuria sols corets)

Un Superhome, o dos, o tres

Necessita el món un Superman? La resposta, mirant al nostre voltant és fàcil i ràpida, però es veu que la protagonista femenina no ho tenia molt clar. Estic parlant de Lois Lane, la periodista del diari Daily Planet. No és una periodista qualsevol, sinó una Gran periodista, guanyadora d'un Pulitzer amb l'article El món no necessita un Superman. Un títol molt contradictori, una mena de barrera, d'autoconvenciment per suportar la seua absència. Però no farem una anàlisi psicològica de Lois -a qui l'interessaria? Potser a algun friki. Em detindré en pensar si de debó en necessitem un, de superman o d'heroi. Si el mirem bé, amb els calçotets per damunt dels pantalons, fa un poc de gràcia. Veient la pel·lícula, te n'adones que, quan es vol fer ficció en un món molt real, acaba sent ridícul (per a qui heu vist la peli, em referisc a l'escena de l'hospital) Tot el món sap que si s'apaguen els motors d'un avió, inevitablement caurà; si el cotxe no té frens, t'empotraràs contra un edifici; si perds l'equilibri en un balcó... tothom ho sap! Sabem que no vindrà Superman volant!! Si vinguera, estaríem tot el dia experimentant: ara a veure quant tarda en vindre si m'ofegue a la piscina, a veure si prove a volar com ell des d'un seté pis... Seria una explotació d'aquest superhome!
El món necessita molts com ell i, és més, no sols Supermans, també Superdones!! Què seria dels super-homes sense super-dones?

Memòria de...

És difícil començar un nou blog, però també era difícil continuar amb el que tenia. Amb aquest, tractaré temes més variats. La veritat és que encara no sé molt bé per on anar, però ja aniran eixint cosetes per escriure.

Vos contaré, per començar, com m'ha vingut la idea. Resulta que en la darrera etapa del curs, els exàmens, no he donat tot el que haguera volgut i sols per una senzilla raó: falta de memòria. He entés tots els conceptes, però no me'n recorde d'ells a l'hora de ficar-los a la prova o tan sols em ve al cap una part d'ells. Per tant, he descobert que tinc memòria de peix. En veritat ja ho vaig descobrir a l'escola, quan el nostre mestre ens escrivia a la pissara un fragment de conte (unes 4 línies amb lletra gegant) i l'havíem de memoritzar. Jo sempre em quedava la última, intentant que es gravaren aquelles frases -interminables per a mi- de La destral d'or. Almenys, el títol encara el recorde! Serà que tinc això que diuen de "memòria selectiva"? Jo crec que sí, amb la diferència que la meua memòria sempre selecciona el que ella vol, sense consultar-me. Potser algun dia apleguem a un acord, però de moment, aniré escrivint les coses que vulga recordar i no deixar-les caure en l'oblit.