Com un mosquit

Cristòfol aplega el primer dia de pràctiques a l’hospital. Se situa davant de l’edifici i, encara des de la vorera d’enfront, visualitza bé les diferents entrades que aquest conté. No sap per on ha d’entrar. Una vegada dins, tampoc sap a qui li ha de preguntar. El fet de no conéixer el lloc, de no saber com és per dins o amb què es trobarà una vegada passe les portes de vidre el fica realment nerviós.

Com sempre, ha aplegat amb temps de sobra. Per això decideix observar la gent, veure per quina porta entra. Fins i tot, al mateix temps que es desplacen allarga el coll amb la intenció de captar algun element de l’interior.

Després de comprovar que sols queda un minut per a l’hora acordada de començament, decidit i valerós es llança cap a la porta del mig, aquella per la qual tots havien passat perfectament, amb tan mala sort de no haver observat tan bé com ell creia. La porta s’obri amb un botó i no automàticament.

Cristòfol queda esclafat al vidre com un mosquit.

I així, com Cristòfol, m’esclafe cada dia en un vidre intentant entendre com és la supervivència en un institut. He començat d’interina –supose que com tots els professors– passant de saber zero a cent a la força, com si en el primer dia de Cristòfol el posaren directament a operar a cor obert.

Kissing point

Calcule que farà uns sis anys que no puc estar-me d'observar amb deteniment la gent d'un vagó de tren. Fins i tot, es va convertir en una pràctica quotidiana els primers anys de carrera.
Darrerament he canviat de trajecte. He passat de fer Vila-real-València a fer València-Madrid. Les diferències no són molt notables. Les converses versen sobre els mateixos temes: el canvi de temperatures, el tan desitjat Ave que aplegarà d'ací uns mesos o d'ací uns anys... I no sols aquestes "converses d'ascensor" s'assemblen a les dels vagons valencians, sinó també els viatgers. Tal volta tenien tots alguna cosa en comú que em feia pensar en la igualtat entre viatgers, fet que em desil·lusionava un poc per no trobar un element que em distraguera per passar les hores de tren. Tots, menys una persona. Una xica d'uns vint-i-pocs anys. Des d'uns seients més cap arrere, veia com es formava un grup de conversa d'emergència -conversa que esdevé espontàniament entre tu i la persona del davant quan ja estàs fart de restar callat- al seu voltant, mentre ella mirava fixament la pantalla del mòbil. Un home gros li envaïa mig seient, però ella permaneixia sense immutar-se, amb el telèfon a un pam i mig del nas. Per fi, quan l'home gran allargava el seu mòbil a la dona major d'enfront per ensenyar-li la pedra que va caure el cap de setmana a Albacete, s'il·lumina de sobte la pantalla i, simultàniament, la cara de la xica. Li diu que ja està en Atocha, que ja queda poquet per aplegar a Chamartin i estar per fi junts.
Quan la veu del tren anuncia l'última parada, s'alça la primera, agafa la maleta i col·loca el front quasi fregant el vidre de la porta.
Una vegada ja he baixat, la veig abraçada a ell, nerviosa encara per l'emoció. Des de lluny, envege com es miren als ulls i es diuen molt baixet T'estime, com si del final d'una pel·lícula de Ricardo Darín es tractara.

Al pas i galopant de tant en tant

En 7 dies es poden fer moltes coses. A banda de crear el món si eres Déu, es pot aprendre a muntar a cavall. Mai m’hauria imaginat anant al pas entre milers d’alzines fins que el sol cau i les torna de color taronja. Però tampoc se m’hauria passat pel cap tot el que he fet aquest estiu.

La vida pega voltes i et sorprén. No és qüestió de girar sense sentit, sinó d’agafar el ritme per deixar-se portar, com la parella al ball de les festes del poble mentre sona un vals.

"Problema"

Un carreró suficientment ample per cabre dos fileres de taules per sopar, parets blanques perfectament esquerdades i un home amb una guitarra amb tres cordes i la quarta penjant. Açò podria ser la descripció d’un dels millors sopars que he tingut al Puerto de Santa Maria, a Cadis.

Mentre sopàvem “coquinas” i “chocos”, aquest personatge ens cantava una cançó i es defenia com podia amb l’escassetat de cordes. Al final era ja com de la família, es parava a xarrar i ens contava que havia estat de concert a Jerez, que la guitarra bona se l’havia deixada allà, que en tenia catorze més, de guitarres bones.

De vegades, les coses xicotetes fan una nit gran i difícil d’oblidar. El problema ve quan no és sols una nit, sinó totes les nits que he passat allà, perquè em tornen totes al cap i no deixe de pensar en elles dia rere dia: l’única nit que vam sopar pasta (farts de tant de “pescaíto”), el pub irlandés escoltant històries d’Irlanda, l’altre pub on la més jove era jo, el Milwaukee amb un pati (i alguna cosa més) que enamora o, fins i tot, la nit que em vaig adormir amb el partit del Reial Madrid de fons.

És clar que vist així, tot plegat, sols és un problema entre cometes.

Al principi d'anar a treballar, canviava de camí cada dia. Un matí, agafava el carrer que voreja Vivers. El següent, Primat Reig fins aplegar a Jaume Roig. I aquest darrer és el que he fixat, el que faig tots els dies.
La rutina et fa anar caminant sense pensar i, de vegades, sense sentit. Quasi sense adonar-te has aplegat al destí. Però, has gaudit del trajecte? Els primers dies em fixava en les persones que es creuen esportistes perquè porten roba de Decathlon, en com sortegen els pobres iaios que passegen al seu ritme, en els arbres que em provoquen esternuts... però a poc a poc tots aquests elements passen de ser novetat a ser un element més del paisatge.
En canvi, hui he notat una absència. Normalment, passe per davant d'uns bancs situats davant d'una església on s'asseu un pobre captaire. Mai em demana res, sols em segueix amb la mirada. He vist com a altres persones sí que els diu alguna cosa. Tal volta, jo també he passat a formar part del seu paisatge, com l'arbre del costat, el semàfor, etc.

El poder de la mar

Per fi fa bon oratge per anar a passejar a la platja. Ho estava desitjant des de feia ja uns dies. Moltes vegades he parlat amb amics -com Fran- sobre ser de mar o de muntanya. Jo em considere de mar. M'agrada tant, que fins i tot si vaig de viatge amb el cotxe i no m'acompanya a un costat, ho trobe estrany.

Ahir, amb les ones quasi fregant-me les puntes de les sabatilles, vaig estar-me una bona estona mirant l'aigua. M'haguera quedat tota la vesprada, mirant com anava i com tornava. Té un poder hipnotitzador: vaig descobrir que sense acostar-me un caragol de mar a l'orella, la remor també s'endinsava dins de mi, encenent amb besos la mar d'uns llavis dolços.

Potser aquest poder sols el té la mar de Moncofa. De moment, sols l'he notat allà.

Per Sant Jordi...

...una rosa i un llibre. Si has comprat l'Avui a València, el llibre d'Els 100 millors sudokus. Jo he tingut millor sort i a Castelló regalaven Peu de rei, d'Enric Virgili. Es veu que Sant Jordi va escoltar que em mancaven llibres de poesia i ha fet que caigués aquest en les meues mans. Sant Jordi és com els Reis Mags, que t'observa des d'on estiga. Tal volta des d'Alcoi!
Des de fa uns anys, he ampliat la tradició d'aquesta festa. Em vaig proposar escriure un conte aquest dia. N'hi ha Sant Jordis més inspiradors que uns altres, però per a tindre un malestar general en tot el cos i no parar d'esternudar, no està tan malament. O ja em direu vosaltres, si vos feu l'ànim de llegir-lo.
És la primera vegada que faig servir Google Docs per compartir arxius. Fins ara, sols l'utilitzava per anar desant alguns documents. La veritat és que és un luxe poder tindre totes les teues carpetes a qualsevol ordinador.