divendres, d’abril 29, 2011

L'unicorn blau d'Aitana




Aitana, són quasi les sis de la vesprada i ton pare no trigarà en vindre. Mentrestant, pugem a la teua habitació i mirem com de bé ha quedat tot. L’última cosa que hem posat són dues prestatgeries de color taronja. Recordes el conte de Joan-Ratot? Te’l vaig llegir farà cosa d’uns mesos. Doncs, te l’he posat en una balda, junt a un altre anomenat El meu mes: maig. Ah, i també amb La bella i la bèstia, que el va comprar l’àvia. Els llegirem tantes voltes com vulgues.
I l’unicorn que hi ha a la paret? Sí, és el cavallet amb ales, que va volant al castell. És perquè somies que viatges a sobre d’ell, tan amunt, tan amunt que els núvols els veuràs diminuts. Ja sé que no és blau, com el de la cançó que et canta ton pare, però el lila és també un color bonic. Com fa la cançó? Com? Després d’escoltar-la unes quantes vegades, no em digues que encara no la saps sencera! No et preocupes, d’ací a tres setmanes si aplega, l’escoltaràs millor, més a prop encara que quan ton pare s’acosta al meu melic per intentar taral•larejar-la.
Baixem i l’esperem a la terrassa. De moment li faig un bes jo i un altre per tu.
Ja queda menys perquè aplegue el divendres, també cap a les sis de la vesprada, en què jo et porte en braços i et diga “mira Aitana, ja ve el pare”. Ell t’agafarà tendrament i et farà el millor bes del món, tal i com ho he somiat tantes vegades.

dilluns, de juliol 05, 2010

Simba, el rei lleó de ma casa

video

Mai he provat d’escriure amb un gos als peus. Farà un mes I mig que tinc la sort de provar-ho. De moment, l’única escriptura que m’ix és plena de pauses i espais en blanc per tal d’intentar explicar-li a Simba que per molt que ho necessite –les dentetes noves li fan mal a la boca–, no em pot mossegar.
A més d’un nou estil d’escriptura, he descobert moltes coses més. Entre arraps i mossos innocents, vaig descobrint que no sols s’estima les persones i és aleshores quan entenc qui és el millor amic de l’home.
I amb quasi dos mesos, Simba també ho ha entés com jo. Sap que en la nostra relació ens ajudem mútuament. Sap que ell està ací per tindre cura de mi i per això dorm als meus peus. Aparentment reposa tranquil, però amb un ull obert per si les mosques. Sap que quan necessite companyia m’ha de donar la poteta per traure’m el somriure que tant li agrada al meu amor. Aquell somriure que em demana cada matí per la web cam, quan a l’acomiadar-se em veu que em pose trista perquè sis setmanes separats són moltes setmanes, més encara quan un oceà ens separa.
És difícil, molt difícil, però pensarem que sols és treball i que les vacances estan a punt d’aplegar per recuperar el temps perdut. Ho pensaré mentre escric que et trobe a faltar i que Simba, de nou sense voler, m’ha tornat a mossegar.

dimarts, de març 02, 2010

Plou prou, però per a lo poc que plou, plou prou




Fa una bona estona que no para de ploure. Cap al migdia, començaven a caure les primeres gotes, encara tímides.
Al nostre país, quan el cel es torna gris sembla que alguna força interior ens impedisca d’eixir. Per això, aquesta vesprada el gimnàs estava buit. Abans d’anar-me’n, he comprovat vora la finestra que seguia plovent. Malgrat el mal oratge, m’he fet la forta i he anat a classe d’aerodance, amb els camals tots xopats.
Normalment no m’agrada la pluja. Dic “normalment” perquè sempre hi existeix l’excepció. Recorde una vesprada que sabíem que anava a ploure, però vam pujar muntanya amunt. Jo vaig caure algun bac per no estar acostumada a xafar sòl banyat. Nilo me mirava mentre estava a terra i segur que pensava que els humans som uns negats per anar pel camp. Però és clar, amb els ulls de gos tot es veu més fàcil.
Una vegada dalt, guaitaven el poble tan xicotet, cobert per una cortina d’aigua. En un tres i no res, arribaria la pluja on érem nosaltres. Buscàrem refugi sota una lona improvisada i allà, com dos xiquets que juguen imaginant que s’han fet una casa baix d’un arbre, construírem una casa ben bonica, la que algun dia serà la nostra llar.

diumenge, de febrer 14, 2010

Al 100%


A les notícies de hui, més concretament a la secció de les “notícies blanes”, han mostrat les dades de les persones que celebren Sant Valentí. Tan sols un 17% diu celebrar-ho. Em sembla un tant per cent molt baix si tenim en compte la gran quantitat de publicitat que porta al seu voltant. Això vol dir que de 100 persones, només 17 són les que aniran al Corte Inglés i compraran tots els regals amb forma de cor? I que eixes 17 compraran tots els pastissos dedicats a aquest dia que produeix la Jijonenca del meu poble? En veritat podria ser exactament així si pensem que aquest nombre tan reduït és l’únic que realment està enamorat. És a dir, no tota la gent té la sort d’aplegar al límit de l’enamorament, el que podríem anomenar estar al 100%, però aquesta xicoteta part de la població viu en un estat tan hipnòtic que és capaç de comprar tot el centre comercial, edifici inclòs, si alguna dependenta amablement el decorara amb paper de regal.

Per a mi, el millor regal ha sigut escoltar dia rere dia durant aquests mesos que m’estimes.

Hui, com cada dia i fins d'ací a seixanta anys (després ja veurem), t’estime, amor meu.

dimecres, de febrer 03, 2010

Ara que dic fa 5 anys que tinc 20 anys



Després de barallar-me amb els de Vodafone per estar més de dos mesos sense Internet per culpa del mal oratge que va trencar una antena, apure els tres euros que pague a Yoigo cada dia.

A un quart i escaig perquè s'esgoten, espere tranquil·lament. D'ací poc serà mitja nit i amb ella, els 25. No em fa il·lusió estar a 300km del meu poble i a uns quants més d'ell, però ja he aprés que a mesura que vas passant els "ara que tinc 20 anys" si te toca treballar lluny, t'aguantes.

He comprat xuxes per a l'únic grup que tinc de primer d'ESO. Ja sé que l'institut ja no és l'escola, però ells, com jo, acaben d'arribar-hi, per tant no està de més fer un poc de festa i recordar que encara som xiquets.

Bona nit

dimarts, de febrer 02, 2010

Xiqueta, on vas? A "costura"?


Quan jo anava a escola (a costura, que encara deien en Almassora) tractàvem de Don i Doña als mestres: Doña Ana, Don Vicent, Don Rogelio... Una vegada a l’institut, ho deixàrem de banda i anomenàvem els professors únicament pel nom.
Amb això no cregueu que començaré un discurs defensant la manera d’ensenyar d’abans. Tan sols volia expressar d’alguna manera la impotència de hui després d’una classe de 3r d’ESO i el consell que em va donar l’altre dia una d’aquelles mestres que portaven el “doña” davant: el que has de fer quan aplegues a casa és llegir un bon poema, alguna cosa que et faça oblidar tot el matí. Un bon escriptor amb el que pensar “per això vaig estudiar la carrera i per això ara sóc mestra”
Doncs bé, seguint el consell intente escoltar música per allunyar-me dels crits i del guirigall de classe, encara que no sempre ho aconseguisc. De vesprada he vist que Miguel Poveda havia actuat a Madrid i he recordat el seu àlbum Desglaç, on canta poemes d’autors catalans.
Però de moment, el que més em funciona com a calmant és telefonar a casa i parlar sobre què he dinat, si he escurat o no, si he fet el llit o no, etc.
Esta nit he seguit la petició d’una persona especial, de tornar a escriure al blog, encara que no sé si m’ha eixit exactament com ell em va dir just abans de fer camí cap a Pamplona: escribe alguna cosa bonita.

dimarts, d’octubre 20, 2009

Com un mosquit


Cristòfol aplega el primer dia de pràctiques a l’hospital. Se situa davant de l’edifici i, encara des de la vorera d’enfront, visualitza bé les diferents entrades que aquest conté. No sap per on ha d’entrar. Una vegada dins, tampoc sap a qui li ha de preguntar. El fet de no conéixer el lloc, de no saber com és per dins o amb què es trobarà una vegada passe les portes de vidre el fica realment nerviós.

Com sempre, ha aplegat amb temps de sobra. Per això decideix observar la gent, veure per quina porta entra. Fins i tot, al mateix temps que es desplacen allarga el coll amb la intenció de captar algun element de l’interior.

Després de comprovar que sols queda un minut per a l’hora acordada de començament, decidit i valerós es llança cap a la porta del mig, aquella per la qual tots havien passat perfectament, amb tan mala sort de no haver observat tan bé com ell creia. La porta s’obri amb un botó i no automàticament.

Cristòfol queda esclafat al vidre com un mosquit.

I així, com Cristòfol, m’esclafe cada dia en un vidre intentant entendre com és la supervivència en un institut. He començat d’interina –supose que com tots els professors– passant de saber zero a cent a la força, com si en el primer dia de Cristòfol el posaren directament a operar a cor obert.