dimarts, de setembre 05, 2006

El castell


Buscar un pis que estiga mitjanament acceptable a València, que no s'excedisca amb el preu, que els companys siguen del teu grat, que el vàter i cuina tinguen un color el més aproximat al blanc, que les escales no costen molt de pujar... és quasi impossible! A part de ser la seua recerca tota una Odisea. El pitjor que pot passar és que el casero i un company desapareguen -no dic que junts- i et quedes sense pis, quan ja el tenies gairebé decorat mentalment. He passat l'estiu pensant en les compres per a la meua habitació cada volta que anava a un centre comercial: flexos, llançols de colors, cortines (per què mai tenen cortines?), una dotzena de gots a 1 euro, coixins, taulers de suro per a fotos... tonteries tot! I tots aquests articles s'esfumen en assebentar-me que el casero ni es digna a parlar amb nosaltres. I, és clar, com no hi ha contracte! Al final, et resignes a concertar cites amb gent desconeguda per veure el seu cau particular, que et parlen meravelles i que després et dones compte que la mateixa casa podria parlar-te també de les meravelles mentre passeja la seua runa. I tot és tornar a buscar per telèfon anuncis atractius, que inspiren confiança, parlar amb homes que sobrepassen els 70 anys i et diuen les condicions del pis dictades per la dona. I, així successivament, dia rere dia, pujant el mateix caminet:
"I així va començar a caminar de nou, camí endavant; llarg camí, però. Perquè aquella carretera, aquell carrer principal de la vila, no conduïa fins el cim del castell: sols s'acostava a ell; i més tard, com si ho fes a posta, girava, i si bé no s'allunyava del castell, tampoc aplegava a apropar-se" (Franz Kafka, El castell; traducció lliure d'Alae)