dijous, d’abril 23, 2009

Per Sant Jordi...


...una rosa i un llibre. Si has comprat l'Avui a València, el llibre d'Els 100 millors sudokus. Jo he tingut millor sort i a Castelló regalaven Peu de rei, d'Enric Virgili. Es veu que Sant Jordi va escoltar que em mancaven llibres de poesia i ha fet que caigués aquest en les meues mans. Sant Jordi és com els Reis Mags, que t'observa des d'on estiga. Tal volta des d'Alcoi!
Des de fa uns anys, he ampliat la tradició d'aquesta festa. Em vaig proposar escriure un conte aquest dia. N'hi ha Sant Jordis més inspiradors que uns altres, però per a tindre un malestar general en tot el cos i no parar d'esternudar, no està tan malament. O ja em direu vosaltres, si vos feu l'ànim de llegir-lo.
És la primera vegada que faig servir Google Docs per compartir arxius. Fins ara, sols l'utilitzava per anar desant alguns documents. La veritat és que és un luxe poder tindre totes les teues carpetes a qualsevol ordinador.

dimecres, d’abril 15, 2009

El poema que no he trobat


M’he situat enfront de la prestatgeria dels llibres. Estava convençuda que trobaria el poema que necessitava, la frase exacta que expliqués la sensació que tinc, “això” que no sé ben bé què és, que es mou per dins. Tenia clar el gènere: poesia. Però no tinc molt per triar. És més, sols tinc tres autors, dels quals sols me motivava Estellés. Els he agafat, els he fullejat, llegit alguns poemes i tot en va. No he trobat cap vers amb el que identificar-me.

Al final he aplegat a dues conclusions:

1a – Tinc pocs llibres de poesia. A banda dels tres llibres obligatoris de la carrera, en tinc de regalats, d’aquells que t’envien per haver concursat en certàmens literaris i que mai llig.

2a – Hui no trobaria la frase que busque per molt que vinguera un poeta i me la fera a mida. És com si un malalt anara al metge sense saber què li fa mal.

divendres, d’abril 10, 2009

Setmana Santa


Mai m’han agradat. No és una qüestió de si creus en Déu o no hi creus. És molt més senzill que tot això: en fan por.

Davant del Casino, amb uns 7 anys, els tambors anunciaven l’aplegada dels capirots. La gravetat del bombo cada vegada més a prop, per sobre d’un silenci fantasmal. I aquelles caputxes balancejant-se junt a la flameta dels ciris. Pensava si ho havia vist en un altre moment, però no recordava haver-ho vist abans, quan vivia a Granollers. Passaven per davant les puntetes dels meus peus. Seguia mirant com ballava la túnica fins que se m’ocorregué alçar la vista i mirar directament als ulls d’un capirot. Em vaig espantar al veure que algú dins d’aquella foscor morada també fixava els ulls en mi.
Al dia següent l’àvia em regalà un capirot xicotet de joguet, amb un ciri de cartó. Em va costar unes quantes setmanes incloure-ho dins del conjunt dels meus joguets.

Des de fa uns dies, han col•locat davant de l’església del Crist una escultura de dos capirots. Cada nit que passe en direcció a casa de l’àvia me’ls trobe allà, al cantó esperant-me. Sobretot el del bombo, amb el braç alçat a punt per començar.
Aquesta nit espere tornar acompanyada.