Setmana Santa

Mai m’han agradat. No és una qüestió de si creus en Déu o no hi creus. És molt més senzill que tot això: en fan por.

Davant del Casino, amb uns 7 anys, els tambors anunciaven l’aplegada dels capirots. La gravetat del bombo cada vegada més a prop, per sobre d’un silenci fantasmal. I aquelles caputxes balancejant-se junt a la flameta dels ciris. Pensava si ho havia vist en un altre moment, però no recordava haver-ho vist abans, quan vivia a Granollers. Passaven per davant les puntetes dels meus peus. Seguia mirant com ballava la túnica fins que se m’ocorregué alçar la vista i mirar directament als ulls d’un capirot. Em vaig espantar al veure que algú dins d’aquella foscor morada també fixava els ulls en mi.
Al dia següent l’àvia em regalà un capirot xicotet de joguet, amb un ciri de cartó. Em va costar unes quantes setmanes incloure-ho dins del conjunt dels meus joguets.

Des de fa uns dies, han col•locat davant de l’església del Crist una escultura de dos capirots. Cada nit que passe en direcció a casa de l’àvia me’ls trobe allà, al cantó esperant-me. Sobretot el del bombo, amb el braç alçat a punt per començar.
Aquesta nit espere tornar acompanyada.