dimecres, de març 11, 2009

No em fa falta una foto per recordar-ho

Jo sí que me'n recorde. Recorde el silenci al vagó del tren, tornant eixe mateix dia cap a casa. La gent no parlava, sols es mirava. També recorde les imatges dels vagons partits, desfets. I l'horror de veure com s'assemblen aquells vagons que ixen per la tele als que pugem tots els dies.

Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.

Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:


LES ESTACIONS ADORMIDES


La foscor: crit etern de silenci,

emmudiment sotjat pels homes

al llençol del crepuscle.

A la llum matinera

encara crida el silenci

dels grills insatisfets

del seu cant monòton.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On el negre,

melic de providència del demà?

Llum de dol? Sol sagnant?

Clivells de quitrà

al llim dels ulls del bosc.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On les estacions? I els fruits

que mosseguen la pell del brancatge?

On les estacions adormides, com de costum,

al coixí de la ciutat?

Arbres bords? Terra de res?

Cant silenciat a la saba dels dies.

Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)


2 comentaris:

Anònim ha dit...

5 anys ja... com passa el temps.
Jo recorde molt bé, com érem a classe i conforme anava passant el matí la tragèdia es feia més i més gran. També, com tu, recorde la tornada al tren i com pareixia que la ciutat haguera emmudit per complet. Aquell dia tots ens llevàrem nacionalitats, ideologies... per a només sentir empatia entre éssers humans.
p.d: preciós poema.

Alae ha dit...

Doncs, sí, el temps passa volant!
Nemo, si vols llegir més poemes d'Isabel pots demanar-me el llibre. Al CAL també el tenim.

Besets