dimarts, de març 02, 2010

Plou prou, però per a lo poc que plou, plou prou




Fa una bona estona que no para de ploure. Cap al migdia, començaven a caure les primeres gotes, encara tímides.
Al nostre país, quan el cel es torna gris sembla que alguna força interior ens impedisca d’eixir. Per això, aquesta vesprada el gimnàs estava buit. Abans d’anar-me’n, he comprovat vora la finestra que seguia plovent. Malgrat el mal oratge, m’he fet la forta i he anat a classe d’aerodance, amb els camals tots xopats.
Normalment no m’agrada la pluja. Dic “normalment” perquè sempre hi existeix l’excepció. Recorde una vesprada que sabíem que anava a ploure, però vam pujar muntanya amunt. Jo vaig caure algun bac per no estar acostumada a xafar sòl banyat. Nilo me mirava mentre estava a terra i segur que pensava que els humans som uns negats per anar pel camp. Però és clar, amb els ulls de gos tot es veu més fàcil.
Una vegada dalt, guaitaven el poble tan xicotet, cobert per una cortina d’aigua. En un tres i no res, arribaria la pluja on érem nosaltres. Buscàrem refugi sota una lona improvisada i allà, com dos xiquets que juguen imaginant que s’han fet una casa baix d’un arbre, construírem una casa ben bonica, la que algun dia serà la nostra llar.