Cristòfol aplega el primer dia de pràctiques a l’hospital. Se situa davant de l’edifici i, encara des de la vorera d’enfront, visualitza bé les diferents entrades que aquest conté. No sap per on ha d’entrar. Una vegada dins, tampoc sap a qui li ha de preguntar. El fet de no conéixer el lloc, de no saber com és per dins o amb què es trobarà una vegada passe les portes de vidre el fica realment nerviós.
Com sempre, ha aplegat amb temps de sobra. Per això decideix observar la gent, veure per quina porta entra. Fins i tot, al mateix temps que es desplacen allarga el coll amb la intenció de captar algun element de l’interior.
Després de comprovar que sols queda un minut per a l’hora acordada de començament, decidit i valerós es llança cap a la porta del mig, aquella per la qual tots havien passat perfectament, amb tan mala sort de no haver observat tan bé com ell creia. La porta s’obri amb un botó i no automàticament.
Cristòfol queda esclafat al vidre com un mosquit.
I així, com Cristòfol, m’esclafe cada dia en un vidre intentant entendre com és la supervivència en un institut. He començat d’interina –supose que com tots els professors– passant de saber zero a cent a la força, com si en el primer dia de Cristòfol el posaren directament a operar a cor obert.