dimarts, d’octubre 20, 2009

Com un mosquit


Cristòfol aplega el primer dia de pràctiques a l’hospital. Se situa davant de l’edifici i, encara des de la vorera d’enfront, visualitza bé les diferents entrades que aquest conté. No sap per on ha d’entrar. Una vegada dins, tampoc sap a qui li ha de preguntar. El fet de no conéixer el lloc, de no saber com és per dins o amb què es trobarà una vegada passe les portes de vidre el fica realment nerviós.

Com sempre, ha aplegat amb temps de sobra. Per això decideix observar la gent, veure per quina porta entra. Fins i tot, al mateix temps que es desplacen allarga el coll amb la intenció de captar algun element de l’interior.

Després de comprovar que sols queda un minut per a l’hora acordada de començament, decidit i valerós es llança cap a la porta del mig, aquella per la qual tots havien passat perfectament, amb tan mala sort de no haver observat tan bé com ell creia. La porta s’obri amb un botó i no automàticament.

Cristòfol queda esclafat al vidre com un mosquit.

I així, com Cristòfol, m’esclafe cada dia en un vidre intentant entendre com és la supervivència en un institut. He començat d’interina –supose que com tots els professors– passant de saber zero a cent a la força, com si en el primer dia de Cristòfol el posaren directament a operar a cor obert.

dijous, de setembre 24, 2009

Kissing point


Calcule que farà uns sis anys que no puc estar-me d'observar amb deteniment la gent d'un vagó de tren. Fins i tot, es va convertir en una pràctica quotidiana els primers anys de carrera.
Darrerament he canviat de trajecte. He passat de fer Vila-real-València a fer València-Madrid. Les diferències no són molt notables. Les converses versen sobre els mateixos temes: el canvi de temperatures, el tan desitjat Ave que aplegarà d'ací uns mesos o d'ací uns anys... I no sols aquestes "converses d'ascensor" s'assemblen a les dels vagons valencians, sinó també els viatgers. Tal volta tenien tots alguna cosa en comú que em feia pensar en la igualtat entre viatgers, fet que em desil·lusionava un poc per no trobar un element que em distraguera per passar les hores de tren. Tots, menys una persona. Una xica d'uns vint-i-pocs anys. Des d'uns seients més cap arrere, veia com es formava un grup de conversa d'emergència -conversa que esdevé espontàniament entre tu i la persona del davant quan ja estàs fart de restar callat- al seu voltant, mentre ella mirava fixament la pantalla del mòbil. Un home gros li envaïa mig seient, però ella permaneixia sense immutar-se, amb el telèfon a un pam i mig del nas. Per fi, quan l'home gran allargava el seu mòbil a la dona major d'enfront per ensenyar-li la pedra que va caure el cap de setmana a Albacete, s'il·lumina de sobte la pantalla i, simultàniament, la cara de la xica. Li diu que ja està en Atocha, que ja queda poquet per aplegar a Chamartin i estar per fi junts.
Quan la veu del tren anuncia l'última parada, s'alça la primera, agafa la maleta i col·loca el front quasi fregant el vidre de la porta.
Una vegada ja he baixat, la veig abraçada a ell, nerviosa encara per l'emoció. Des de lluny, envege com es miren als ulls i es diuen molt baixet T'estime, com si del final d'una pel·lícula de Ricardo Darín es tractara.

dimecres, de setembre 02, 2009

Al pas i galopant de tant en tant


En 7 dies es poden fer moltes coses. A banda de crear el món si eres Déu, es pot aprendre a muntar a cavall. Mai m’hauria imaginat anant al pas entre milers d’alzines fins que el sol cau i les torna de color taronja. Però tampoc se m’hauria passat pel cap tot el que he fet aquest estiu.

La vida pega voltes i et sorprén. No és qüestió de girar sense sentit, sinó d’agafar el ritme per deixar-se portar, com la parella al ball de les festes del poble mentre sona un vals.


divendres, de juliol 31, 2009

"Problema"



Un carreró suficientment ample per cabre dos fileres de taules per sopar, parets blanques perfectament esquerdades i un home amb una guitarra amb tres cordes i la quarta penjant. Açò podria ser la descripció d’un dels millors sopars que he tingut al Puerto de Santa Maria, a Cadis.

Mentre sopàvem “coquinas” i “chocos”, aquest personatge ens cantava una cançó i es defenia com podia amb l’escassetat de cordes. Al final era ja com de la família, es parava a xarrar i ens contava que havia estat de concert a Jerez, que la guitarra bona se l’havia deixada allà, que en tenia catorze més, de guitarres bones.

De vegades, les coses xicotetes fan una nit gran i difícil d’oblidar. El problema ve quan no és sols una nit, sinó totes les nits que he passat allà, perquè em tornen totes al cap i no deixe de pensar en elles dia rere dia: l’única nit que vam sopar pasta (farts de tant de “pescaíto”), el pub irlandés escoltant històries d’Irlanda, l’altre pub on la més jove era jo, el Milwaukee amb un pati (i alguna cosa més) que enamora o, fins i tot, la nit que em vaig adormir amb el partit del Reial Madrid de fons.

És clar que vist així, tot plegat, sols és un problema entre cometes.

dijous, de juny 04, 2009


Al principi d'anar a treballar, canviava de camí cada dia. Un matí, agafava el carrer que voreja Vivers. El següent, Primat Reig fins aplegar a Jaume Roig. I aquest darrer és el que he fixat, el que faig tots els dies.
La rutina et fa anar caminant sense pensar i, de vegades, sense sentit. Quasi sense adonar-te has aplegat al destí. Però, has gaudit del trajecte? Els primers dies em fixava en les persones que es creuen esportistes perquè porten roba de Decathlon, en com sortegen els pobres iaios que passegen al seu ritme, en els arbres que em provoquen esternuts... però a poc a poc tots aquests elements passen de ser novetat a ser un element més del paisatge.
En canvi, hui he notat una absència. Normalment, passe per davant d'uns bancs situats davant d'una església on s'asseu un pobre captaire. Mai em demana res, sols em segueix amb la mirada. He vist com a altres persones sí que els diu alguna cosa. Tal volta, jo també he passat a formar part del seu paisatge, com l'arbre del costat, el semàfor, etc.

diumenge, de maig 03, 2009

El poder de la mar


Per fi fa bon oratge per anar a passejar a la platja. Ho estava desitjant des de feia ja uns dies. Moltes vegades he parlat amb amics -com Fran- sobre ser de mar o de muntanya. Jo em considere de mar. M'agrada tant, que fins i tot si vaig de viatge amb el cotxe i no m'acompanya a un costat, ho trobe estrany.

Ahir, amb les ones quasi fregant-me les puntes de les sabatilles, vaig estar-me una bona estona mirant l'aigua. M'haguera quedat tota la vesprada, mirant com anava i com tornava. Té un poder hipnotitzador: vaig descobrir que sense acostar-me un caragol de mar a l'orella, la remor també s'endinsava dins de mi, encenent amb besos la mar d'uns llavis dolços.

Potser aquest poder sols el té la mar de Moncofa. De moment, sols l'he notat allà.


dijous, d’abril 23, 2009

Per Sant Jordi...


...una rosa i un llibre. Si has comprat l'Avui a València, el llibre d'Els 100 millors sudokus. Jo he tingut millor sort i a Castelló regalaven Peu de rei, d'Enric Virgili. Es veu que Sant Jordi va escoltar que em mancaven llibres de poesia i ha fet que caigués aquest en les meues mans. Sant Jordi és com els Reis Mags, que t'observa des d'on estiga. Tal volta des d'Alcoi!
Des de fa uns anys, he ampliat la tradició d'aquesta festa. Em vaig proposar escriure un conte aquest dia. N'hi ha Sant Jordis més inspiradors que uns altres, però per a tindre un malestar general en tot el cos i no parar d'esternudar, no està tan malament. O ja em direu vosaltres, si vos feu l'ànim de llegir-lo.
És la primera vegada que faig servir Google Docs per compartir arxius. Fins ara, sols l'utilitzava per anar desant alguns documents. La veritat és que és un luxe poder tindre totes les teues carpetes a qualsevol ordinador.

dimecres, d’abril 15, 2009

El poema que no he trobat


M’he situat enfront de la prestatgeria dels llibres. Estava convençuda que trobaria el poema que necessitava, la frase exacta que expliqués la sensació que tinc, “això” que no sé ben bé què és, que es mou per dins. Tenia clar el gènere: poesia. Però no tinc molt per triar. És més, sols tinc tres autors, dels quals sols me motivava Estellés. Els he agafat, els he fullejat, llegit alguns poemes i tot en va. No he trobat cap vers amb el que identificar-me.

Al final he aplegat a dues conclusions:

1a – Tinc pocs llibres de poesia. A banda dels tres llibres obligatoris de la carrera, en tinc de regalats, d’aquells que t’envien per haver concursat en certàmens literaris i que mai llig.

2a – Hui no trobaria la frase que busque per molt que vinguera un poeta i me la fera a mida. És com si un malalt anara al metge sense saber què li fa mal.

divendres, d’abril 10, 2009

Setmana Santa


Mai m’han agradat. No és una qüestió de si creus en Déu o no hi creus. És molt més senzill que tot això: en fan por.

Davant del Casino, amb uns 7 anys, els tambors anunciaven l’aplegada dels capirots. La gravetat del bombo cada vegada més a prop, per sobre d’un silenci fantasmal. I aquelles caputxes balancejant-se junt a la flameta dels ciris. Pensava si ho havia vist en un altre moment, però no recordava haver-ho vist abans, quan vivia a Granollers. Passaven per davant les puntetes dels meus peus. Seguia mirant com ballava la túnica fins que se m’ocorregué alçar la vista i mirar directament als ulls d’un capirot. Em vaig espantar al veure que algú dins d’aquella foscor morada també fixava els ulls en mi.
Al dia següent l’àvia em regalà un capirot xicotet de joguet, amb un ciri de cartó. Em va costar unes quantes setmanes incloure-ho dins del conjunt dels meus joguets.

Des de fa uns dies, han col•locat davant de l’església del Crist una escultura de dos capirots. Cada nit que passe en direcció a casa de l’àvia me’ls trobe allà, al cantó esperant-me. Sobretot el del bombo, amb el braç alçat a punt per començar.
Aquesta nit espere tornar acompanyada.

dimecres, de març 11, 2009

No em fa falta una foto per recordar-ho

Jo sí que me'n recorde. Recorde el silenci al vagó del tren, tornant eixe mateix dia cap a casa. La gent no parlava, sols es mirava. També recorde les imatges dels vagons partits, desfets. I l'horror de veure com s'assemblen aquells vagons que ixen per la tele als que pugem tots els dies.

Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.

Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:


LES ESTACIONS ADORMIDES


La foscor: crit etern de silenci,

emmudiment sotjat pels homes

al llençol del crepuscle.

A la llum matinera

encara crida el silenci

dels grills insatisfets

del seu cant monòton.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On el negre,

melic de providència del demà?

Llum de dol? Sol sagnant?

Clivells de quitrà

al llim dels ulls del bosc.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On les estacions? I els fruits

que mosseguen la pell del brancatge?

On les estacions adormides, com de costum,

al coixí de la ciutat?

Arbres bords? Terra de res?

Cant silenciat a la saba dels dies.

Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)