Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.
Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:
LES ESTACIONS ADORMIDES
La foscor: crit etern de silenci,
emmudiment sotjat pels homes
al llençol del crepuscle.
A la llum matinera
encara crida el silenci
dels grills insatisfets
del seu cant monòton.
Hom veu negre,
veu nit, i sent
temor i crit.
On el negre,
melic de providència del demà?
Llum de dol? Sol sagnant?
Clivells de quitrà
al llim dels ulls del bosc.
Hom veu negre,
veu nit, i sent
temor i crit.
On les estacions? I els fruits
que mosseguen la pell del brancatge?
On les estacions adormides, com de costum,
al coixí de la ciutat?
Arbres bords? Terra de res?
Cant silenciat a la saba dels dies.
Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)