Un carreró suficientment ample per cabre dos fileres de taules per sopar, parets blanques perfectament esquerdades i un home amb una guitarra amb tres cordes i la quarta penjant. Açò podria ser la descripció d’un dels millors sopars que he tingut al Puerto de Santa Maria, a Cadis.
Mentre sopàvem “coquinas” i “chocos”, aquest personatge ens cantava una cançó i es defenia com podia amb l’escassetat de cordes. Al final era ja com de la família, es parava a xarrar i ens contava que havia estat de concert a Jerez, que la guitarra bona se l’havia deixada allà, que en tenia catorze més, de guitarres bones.
De vegades, les coses xicotetes fan una nit gran i difícil d’oblidar. El problema ve quan no és sols una nit, sinó totes les nits que he passat allà, perquè em tornen totes al cap i no deixe de pensar en elles dia rere dia: l’única nit que vam sopar pasta (farts de tant de “pescaíto”), el pub irlandés escoltant històries d’Irlanda, l’altre pub on la més jove era jo, el Milwaukee amb un pati (i alguna cosa més) que enamora o, fins i tot, la nit que em vaig adormir amb el partit del Reial Madrid de fons.
És clar que vist així, tot plegat, sols és un problema entre cometes.