Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.
Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:
LES ESTACIONS ADORMIDES
La foscor: crit etern de silenci,
emmudiment sotjat pels homes
al llençol del crepuscle.
A la llum matinera
encara crida el silenci
dels grills insatisfets
del seu cant monòton.
Hom veu negre,
veu nit, i sent
temor i crit.
On el negre,
melic de providència del demà?
Llum de dol? Sol sagnant?
Clivells de quitrà
al llim dels ulls del bosc.
Hom veu negre,
veu nit, i sent
temor i crit.
On les estacions? I els fruits
que mosseguen la pell del brancatge?
On les estacions adormides, com de costum,
al coixí de la ciutat?
Arbres bords? Terra de res?
Cant silenciat a la saba dels dies.
Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)
2 comentaris:
5 anys ja... com passa el temps.
Jo recorde molt bé, com érem a classe i conforme anava passant el matí la tragèdia es feia més i més gran. També, com tu, recorde la tornada al tren i com pareixia que la ciutat haguera emmudit per complet. Aquell dia tots ens llevàrem nacionalitats, ideologies... per a només sentir empatia entre éssers humans.
p.d: preciós poema.
Doncs, sí, el temps passa volant!
Nemo, si vols llegir més poemes d'Isabel pots demanar-me el llibre. Al CAL també el tenim.
Besets
Publica un comentari a l'entrada