dijous, de febrer 26, 2009

Conversa entre Lady Robin i Pingüí


Diumenge passat, a les 6 del matí, parlava tranquil·lament sobre literatura amb un pingüí. Com són les coincidències! La primera vegada que coneixes un pingüí i resulta que li apassiona escriure, que està preparant una novel·la. Diguérem que si existira la professió d'escriptor, nosaltres ho seríem. Sí, com qui és obrer, cambrer, mestre... Però que sabem que per molt que escrivim no apleguem mai a tocar, ni tan sols amb la punta dels dits, aquest somni. Està massa alt i poca gent hi aplega. A més, no tots tenim els esglaons per pujar on és. S'ha de tindre influències, contactes i molts dels que ens creiem "escriptors" no naixem amb eixe morro que a d'altres els sobra.
Crec que ser escriptor no hauria de ser tan difícil. Hauria d'haver-hi gent que et recolzara, que et guiés. Supose que és com els cantants, que hi ha molts que canten bé, però pocs que es queden gravats en el magí de la gent. Però cantants catalans tampoc hi ha tants i menys valencians. Sols alguns grups, encara menuts, intenten que s'escolten, intenten eixir a la superfície.
De vegades pense que si fóra cantant seria tot més fàcil. Llàstima que quan cante ploga.
Per cert, no oblideu que dissabte molta gent va eixir de Carnestoltes i que això podria explicar (o no) la meua conversa amb el pingüí.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb un pingüí? No és el més estrany amb què hem parlat XD
Podem considerar l'escriptor com a professional i aleshores escriptor serà tot aquell que cobre per escriure alguna cosa. Però també podem veure'l com a un artista, algú que amb el llenguatge fa art. Per a mi ESCRIPTOR, amb majúscules, és aquell capaç de fer-me sentir alguna cosa, riure, plorar, tenir por... i tot això amb l'únic recurs de les paraules.
p.d: si inventàrem un Operación Escriptor, tu creus que tindria audiència? XDDDDDDD

Alae ha dit...

Si en eixe Operación Escriptor hi haguera "edredronin", sí.

Sí, també està l'art per l'art, però s'ha de sobreviure d'alguna manera. L'ideal seria que pogueres combinar ambdues coses.

Nico ha dit...

Doncs jo, divendres passat, vaig parlar amb vaques, pirates, frares, Don Quixot, els Àngels de Charlie, un mosqueter i, fins i tot, un grup de pelegrins de Perpinyà que deien haver-se perdut. De tots ells, sols escriu, que jo sàpiga, un dels pelegrins, que repartia els gojos a Santa Xauxa --motiu de la seua peregrinació per aquestes terres de l'abundància urbanística--. De la resta, una gran majoria al final de la nit no podien ni llegir...

Nico ha dit...

Ah! Una cosa: la disfressa de pingüí, molt realista, però no veig Lady Robin enlloc.

Alae ha dit...

És que Lady Robin no ha volgut eixir en la foto, és més tímida.
Nico, crec que tu em vas superar parlant amb tots eixos personatges!

Nico ha dit...

Últimament tinc una vida social molt agitada i les conseqüències són les són.
Bona nit!

Speaker ha dit...

Sí, segons sembla, a Espanya, ser escriptor i viure d'això no és el més comú. És més normal ser escriptor i professor, escriptor i funcionari, escriptor i...(+qualsevol ofici que et vinga al cap). En definitiva, no sembla que siga una activitat de la qual es puga viure exclusivament. Qüestions del negoci, supose. Així i tot n'hi ha qui ho aconsegueix, però jo diria que sovint això deu dependre de qüestions atzaroses (èxit de vendes, etc) a banda, és clar, d'una bona dosi de constància, bons contactes i molt d'amor propi.

Jo proposaria primer tractar d’esdevindre “escriptor +ofici”, fer-te el teu lloguet, i després qui sap si ser escriptor a seques vindrà. En qualsevol cas, des de la meua humil visió de l'assumpte, crec que per a assolir ambdós objectiu cal:

- Tindre alguna cosa a dir en este món
- Escriure bé
- Que els teus temes encaixen amb la dinàmica del mercat. Açò és qüestió de sort però també pots provocar-ho (fins i tot escriure per encàrrec)
- Presentar-te a concursos literaris (especialment els ben remunerats, els que impliquen la publicació del que has escrit si guanyes, i en els que conserves els drets pel que has escrit)
- Des d’un punt de vista realista, creure’t molt bona escriptora, i sobretot, exterioritzar-ho. Vendre la moto molt bé, vaja. Ser molt social. Tothom ha de saber que escrius de puta mare. Mai no saps quan tens algú davant que et pot cercar una drecera per a publicar. És com qui busca faena, si no es mou... les ofertes no arriben a casa.
- A partir d’este últim punt és quan poden sorgir els contactes. Aquests cal conrear-los, no ixen sols. A propòsit d’açò, qui sap si no estàs en un context privilegiat per potenciar açò... Pensa, per exemple, com de difícil ho tindrà algú que escriu però no té el graduat escolar (cas extrem), que no coneix cap editor, professor universitari, poeta, persona del món de les lletres, que viu en un poble perdut i només té quatre amistats que no tenen res a veure amb el món literari.

En fi, dic jo.
Un beset, et llig