Calcule que farà uns sis anys que no puc estar-me d'observar amb deteniment la gent d'un vagó de tren. Fins i tot, es va convertir en una pràctica quotidiana els primers anys de carrera.
Darrerament he canviat de trajecte. He passat de fer Vila-real-València a fer València-Madrid. Les diferències no són molt notables. Les converses versen sobre els mateixos temes: el canvi de temperatures, el tan desitjat Ave que aplegarà d'ací uns mesos o d'ací uns anys... I no sols aquestes "converses d'ascensor" s'assemblen a les dels vagons valencians, sinó també els viatgers. Tal volta tenien tots alguna cosa en comú que em feia pensar en la igualtat entre viatgers, fet que em desil·lusionava un poc per no trobar un element que em distraguera per passar les hores de tren. Tots, menys una persona. Una xica d'uns vint-i-pocs anys. Des d'uns seients més cap arrere, veia com es formava un grup de conversa d'emergència -conversa que esdevé espontàniament entre tu i la persona del davant quan ja estàs fart de restar callat- al seu voltant, mentre ella mirava fixament la pantalla del mòbil. Un home gros li envaïa mig seient, però ella permaneixia sense immutar-se, amb el telèfon a un pam i mig del nas. Per fi, quan l'home gran allargava el seu mòbil a la dona major d'enfront per ensenyar-li la pedra que va caure el cap de setmana a Albacete, s'il·lumina de sobte la pantalla i, simultàniament, la cara de la xica. Li diu que ja està en Atocha, que ja queda poquet per aplegar a Chamartin i estar per fi junts.
Quan la veu del tren anuncia l'última parada, s'alça la primera, agafa la maleta i col·loca el front quasi fregant el vidre de la porta.
Una vegada ja he baixat, la veig abraçada a ell, nerviosa encara per l'emoció. Des de lluny, envege com es miren als ulls i es diuen molt baixet T'estime, com si del final d'una pel·lícula de Ricardo Darín es tractara.
Darrerament he canviat de trajecte. He passat de fer Vila-real-València a fer València-Madrid. Les diferències no són molt notables. Les converses versen sobre els mateixos temes: el canvi de temperatures, el tan desitjat Ave que aplegarà d'ací uns mesos o d'ací uns anys... I no sols aquestes "converses d'ascensor" s'assemblen a les dels vagons valencians, sinó també els viatgers. Tal volta tenien tots alguna cosa en comú que em feia pensar en la igualtat entre viatgers, fet que em desil·lusionava un poc per no trobar un element que em distraguera per passar les hores de tren. Tots, menys una persona. Una xica d'uns vint-i-pocs anys. Des d'uns seients més cap arrere, veia com es formava un grup de conversa d'emergència -conversa que esdevé espontàniament entre tu i la persona del davant quan ja estàs fart de restar callat- al seu voltant, mentre ella mirava fixament la pantalla del mòbil. Un home gros li envaïa mig seient, però ella permaneixia sense immutar-se, amb el telèfon a un pam i mig del nas. Per fi, quan l'home gran allargava el seu mòbil a la dona major d'enfront per ensenyar-li la pedra que va caure el cap de setmana a Albacete, s'il·lumina de sobte la pantalla i, simultàniament, la cara de la xica. Li diu que ja està en Atocha, que ja queda poquet per aplegar a Chamartin i estar per fi junts.
Quan la veu del tren anuncia l'última parada, s'alça la primera, agafa la maleta i col·loca el front quasi fregant el vidre de la porta.
Una vegada ja he baixat, la veig abraçada a ell, nerviosa encara per l'emoció. Des de lluny, envege com es miren als ulls i es diuen molt baixet T'estime, com si del final d'una pel·lícula de Ricardo Darín es tractara.
