Llépola

Segons ens va explicar un professor no farà molt de temps, els clàssics recomanaven la següent tècnica per memoritzar conceptes: recordar un recorregut que fem habitualment -per exemple, el camí cap a classe- i cada punt clau del trajecte relacionar-lo amb qualsevol cosa que vulguem recordar. Crec jo que aquest mètode potser és un tant embolicador, però el cas és que si em pare a pensar en tot el que s'esdevé des que isc de casa fins a la facultat em venen al cap unes quantes coses que recordar/relacionar. Personalment, fer aquest esforç mnemotècnic l'única cosa que em fa vindre és la fam. De bon matí, passe per unes 500 cafeteries, pastisseries, bomboneries i tendes de la tentació. S'hi afegeix, el got de llet amb quatre cereals ballant per l'estòmac. Concretament aquest matí, he relacionat la flaire dolça amb la dels panellets. Per la vesprada, ja a Almassora, els he buscat sense èxit.
Hui no pense ficar la TV3! Me moriré de l'enveja!

El castell

Buscar un pis que estiga mitjanament acceptable a València, que no s'excedisca amb el preu, que els companys siguen del teu grat, que el vàter i cuina tinguen un color el més aproximat al blanc, que les escales no costen molt de pujar... és quasi impossible! A part de ser la seua recerca tota una Odisea. El pitjor que pot passar és que el casero i un company desapareguen -no dic que junts- i et quedes sense pis, quan ja el tenies gairebé decorat mentalment. He passat l'estiu pensant en les compres per a la meua habitació cada volta que anava a un centre comercial: flexos, llançols de colors, cortines (per què mai tenen cortines?), una dotzena de gots a 1 euro, coixins, taulers de suro per a fotos... tonteries tot! I tots aquests articles s'esfumen en assebentar-me que el casero ni es digna a parlar amb nosaltres. I, és clar, com no hi ha contracte! Al final, et resignes a concertar cites amb gent desconeguda per veure el seu cau particular, que et parlen meravelles i que després et dones compte que la mateixa casa podria parlar-te també de les meravelles mentre passeja la seua runa. I tot és tornar a buscar per telèfon anuncis atractius, que inspiren confiança, parlar amb homes que sobrepassen els 70 anys i et diuen les condicions del pis dictades per la dona. I, així successivament, dia rere dia, pujant el mateix caminet:
"I així va començar a caminar de nou, camí endavant; llarg camí, però. Perquè aquella carretera, aquell carrer principal de la vila, no conduïa fins el cim del castell: sols s'acostava a ell; i més tard, com si ho fes a posta, girava, i si bé no s'allunyava del castell, tampoc aplegava a apropar-se" (Franz Kafka, El castell; traducció lliure d'Alae)

Presència collonera

Notava la seua presència a la cambra. Sé que no volia fer-se notar, que volia passar desapercebuda, però cada vegada que es menejava podia endevinar per on parava. Em va pillar mentre estudiava lingüística, cosa que va dificultar la meua atenció. Per molt que intentara concentrar-me en l'Estructuralisme, no aconseguia oblidar-me d'aquella presència que m'havia triat a mi i la meua habitació. Fer com si no passara res tampoc és la solució, perquè, llavors, es va acostant cada vegada més, cautelosament, fins que la tens al damunt i ja és massa tard. Una vegada passa l'inevitable sols pots agitar-te i intentar manotejar perquè se'n vaja, perquè et deixe tranquil. Malauradament, el 99% acaben fugint al mateix temps que es riuen de nosaltres, innocents humans. Sabedora d'aquesta estadística, vaig decidir canviar d'habitació, traslladar tots els meus estris i mamprendre la concentració al menjador. Una vegada allà, fins i tot amb l'espai ampliat, va vindre al damunt meu de nou! Em perseguia! No podia fer res per amagar-me, vindria inesgotablement on jo anara! Comence de nou a manotejar, a cridar, m'alce i em pregunte: per què em toca a mi? Maleïda mosca collonera!!
Tan de bo totes les mosques colloneres s'esfumaren amb insecticida i deixaren de donar la tabarra!

Dia Pole

Parar l'orella sempre et fa adquirir nous coneixements. Amb les persones grans, els iaios, aprens vocabulari pur, paraules que ara ja no s'utilitzen perquè els estris, ferramentes que encarnaven, ja no tenen cabuda en l'actualitat. Però, no sols amb aquests, ja que amb els joves (més que jo i això que jo encara no entre en la categoria de major o vella) també es pot traure molt de profit. Per exemple, ara ja no es diu he tingut un dia magnífic, espectacular o estupendu. Ni, per molt modern que semble, he tingut un dia guai, ha molat. Tots aquests que facen ús d'aquests mots, estan antiquats. Ara, el que es porta és dir que has tingut un dia Pole. Fins on aplega la fòrmula 1 i F. Alonso? Fins ací, senyores i senyors. La meua cosina de 16 anys -quasi 17- després d'estar tot el dia pegant voltes i, imagine jo, que va veure alguna persona que li alegra la vista, em va dir: Mude, he tingut un dia Pole. Sort que a continuació m'ho va explicar, perquè jo pensava que era la mania d'acurtar les paraules: pole-mic, pole-ro...

Espere que aquest estiu estiga ple de dies Pole i que no se vos punxe una roda!

Freud

Canviar de ritme sempre trastoca la salut. No em referisc a passar de 60 pulsacions per minut a unes 180 -ixes solen anar bé quan fas esport- sinó a canviar la rutina per una altra rutina. En aquests mesos, he canviat les classes, anar a València diàriament, per... estar a casa. Bé, no és que no faça res, però no és el mateix. Per quest motiu, aplega la nit i com si fora de dia: ulls oberts i ment desperta, fins i tot més que amb la llum del sol. A més, quan dorm somie coses estranyes. L'altra nit estava passetjant per l'habitació, amunt i avall, mirant cap a darrere. Em perseguia un peix!! Un peix que no volia mossegar-me, però sí anar-me'n al darrere. Jo tampoc estava molt espantada, sols intentava que no m'agafara. Amb passes lentes recorria tota l'habitació. Em vaig despertar quan la meua cosina em va preguntar què feia. Ho sabia jo? No. Potser li hauria d'haver preguntat al peix. Però, no vos penseu que no el vaig reconèixer! Aquest peix era un Betta Splendens, una femella. Més concretament, la femella d'aquesta espècie que tinc al meu aquari. Que jo sàpiga, l'he alimentada prou bé, no es pot queixar del menú. He deduït que va vindre a buscar-me en somnis perquè estava inquieta. Inquietud per separar-la del mascle.

Cupido por caja 3

Hora de l'amor: 4,30 pm Lloc: Mercadona Personatges principals: una caixera i un client.

Sempre que puc evitar-ho, evite anar a fer la compra, ja siga al mercat o a un supermercat. Però aquesta vesprada ma mare m'estava esperant ja amb les claus del cotxe per anar-hi. Hem passat per totes (totes, totes) les prestageries i, finalment, hem triat una caixera joveneta, que semblava prou ràpida i àgil. A més, sols hi havia un client davant de nosaltres, amb un paquet de caramels de menta. Encara que no era un client qualsevol. Era un client-conqueridor (un mandíbula afilada?), d'eixos que donen els diners acompanyats d'un somriure. Com a resposta, la caixera li torna un somriure encara més seductor, li pregunta discretament si eixirà aquesta nit de festa, ell li diu que no (per fer creure que és un bon xic) i ella fa un ah, llàstima, abaixant els ulls. Ell, aprofita el moment, li demana un bolígraf. Ella li pregunta per què el vol (cosa que tots els de la cua ja ho sabíem!!) Ell no li contesta, agafa el bolígraf i li apunta el seu número de mòbil. Dos somriures més i ens toca, és el nostre torn. Aleshores, passe al lloc de les bosses i intente empomar tots els objectes que ella va tirant, mentre flota pel sostre del supermercat i segueix amb la mirada aquell client-seductor. Li diu a ma mare quant és en total, això sí, a la segona vegada que mira la xifra (la primera veuria sols corets)

Un Superhome, o dos, o tres

Necessita el món un Superman? La resposta, mirant al nostre voltant és fàcil i ràpida, però es veu que la protagonista femenina no ho tenia molt clar. Estic parlant de Lois Lane, la periodista del diari Daily Planet. No és una periodista qualsevol, sinó una Gran periodista, guanyadora d'un Pulitzer amb l'article El món no necessita un Superman. Un títol molt contradictori, una mena de barrera, d'autoconvenciment per suportar la seua absència. Però no farem una anàlisi psicològica de Lois -a qui l'interessaria? Potser a algun friki. Em detindré en pensar si de debó en necessitem un, de superman o d'heroi. Si el mirem bé, amb els calçotets per damunt dels pantalons, fa un poc de gràcia. Veient la pel·lícula, te n'adones que, quan es vol fer ficció en un món molt real, acaba sent ridícul (per a qui heu vist la peli, em referisc a l'escena de l'hospital) Tot el món sap que si s'apaguen els motors d'un avió, inevitablement caurà; si el cotxe no té frens, t'empotraràs contra un edifici; si perds l'equilibri en un balcó... tothom ho sap! Sabem que no vindrà Superman volant!! Si vinguera, estaríem tot el dia experimentant: ara a veure quant tarda en vindre si m'ofegue a la piscina, a veure si prove a volar com ell des d'un seté pis... Seria una explotació d'aquest superhome!
El món necessita molts com ell i, és més, no sols Supermans, també Superdones!! Què seria dels super-homes sense super-dones?

Memòria de...

És difícil començar un nou blog, però també era difícil continuar amb el que tenia. Amb aquest, tractaré temes més variats. La veritat és que encara no sé molt bé per on anar, però ja aniran eixint cosetes per escriure.

Vos contaré, per començar, com m'ha vingut la idea. Resulta que en la darrera etapa del curs, els exàmens, no he donat tot el que haguera volgut i sols per una senzilla raó: falta de memòria. He entés tots els conceptes, però no me'n recorde d'ells a l'hora de ficar-los a la prova o tan sols em ve al cap una part d'ells. Per tant, he descobert que tinc memòria de peix. En veritat ja ho vaig descobrir a l'escola, quan el nostre mestre ens escrivia a la pissara un fragment de conte (unes 4 línies amb lletra gegant) i l'havíem de memoritzar. Jo sempre em quedava la última, intentant que es gravaren aquelles frases -interminables per a mi- de La destral d'or. Almenys, el títol encara el recorde! Serà que tinc això que diuen de "memòria selectiva"? Jo crec que sí, amb la diferència que la meua memòria sempre selecciona el que ella vol, sense consultar-me. Potser algun dia apleguem a un acord, però de moment, aniré escrivint les coses que vulga recordar i no deixar-les caure en l'oblit.