Fa una bona estona que no para de ploure. Cap al migdia, començaven a caure les primeres gotes, encara tímides.
Al nostre país, quan el cel es torna gris sembla que alguna força interior ens impedisca d’eixir. Per això, aquesta vesprada el gimnàs estava buit. Abans d’anar-me’n, he comprovat vora la finestra que seguia plovent. Malgrat el mal oratge, m’he fet la forta i he anat a classe d’aerodance, amb els camals tots xopats.
Normalment no m’agrada la pluja. Dic “normalment” perquè sempre hi existeix l’excepció. Recorde una vesprada que sabíem que anava a ploure, però vam pujar muntanya amunt. Jo vaig caure algun bac per no estar acostumada a xafar sòl banyat. Nilo me mirava mentre estava a terra i segur que pensava que els humans som uns negats per anar pel camp. Però és clar, amb els ulls de gos tot es veu més fàcil.
Una vegada dalt, guaitaven el poble tan xicotet, cobert per una cortina d’aigua. En un tres i no res, arribaria la pluja on érem nosaltres. Buscàrem refugi sota una lona improvisada i allà, com dos xiquets que juguen imaginant que s’han fet una casa baix d’un arbre, construírem una casa ben bonica, la que algun dia serà la nostra llar.
Al nostre país, quan el cel es torna gris sembla que alguna força interior ens impedisca d’eixir. Per això, aquesta vesprada el gimnàs estava buit. Abans d’anar-me’n, he comprovat vora la finestra que seguia plovent. Malgrat el mal oratge, m’he fet la forta i he anat a classe d’aerodance, amb els camals tots xopats.
Normalment no m’agrada la pluja. Dic “normalment” perquè sempre hi existeix l’excepció. Recorde una vesprada que sabíem que anava a ploure, però vam pujar muntanya amunt. Jo vaig caure algun bac per no estar acostumada a xafar sòl banyat. Nilo me mirava mentre estava a terra i segur que pensava que els humans som uns negats per anar pel camp. Però és clar, amb els ulls de gos tot es veu més fàcil.
Una vegada dalt, guaitaven el poble tan xicotet, cobert per una cortina d’aigua. En un tres i no res, arribaria la pluja on érem nosaltres. Buscàrem refugi sota una lona improvisada i allà, com dos xiquets que juguen imaginant que s’han fet una casa baix d’un arbre, construírem una casa ben bonica, la que algun dia serà la nostra llar.
3 comentaris:
Estem tan avesats als dies de sol i a gojar de la vida al carrer, que ploure ens pareix una desgràcia (però és molt bo! :) )
D'on és la foto?
Profe, no es diu "per al poc que plou, plou prou"? ;)
Que vaja bé!
Pareix un lloc interesant per aquestes vacances!!!
Pasatelo bien y disfruta de las vacaciones, guapa.
Hola, Josep!
Hes escrit el títol tal i com he escoltat sempre l'embarbussament, com ho diu la gent. Però que quede clar que em sé la normativa, eh?
Las fotografia és del poble Villar de Plasència, Càceres.
Com va tot? Has acabat el màster?
Besets
Publica un comentari a l'entrada