Simba, el rei lleó de ma casa

Mai he provat d’escriure amb un gos als peus. Farà un mes I mig que tinc la sort de provar-ho. De moment, l’única escriptura que m’ix és plena de pauses i espais en blanc per tal d’intentar explicar-li a Simba que per molt que ho necessite –les dentetes noves li fan mal a la boca–, no em pot mossegar.
A més d’un nou estil d’escriptura, he descobert moltes coses més. Entre arraps i mossos innocents, vaig descobrint que no sols s’estima les persones i és aleshores quan entenc qui és el millor amic de l’home.
I amb quasi dos mesos, Simba també ho ha entés com jo. Sap que en la nostra relació ens ajudem mútuament. Sap que ell està ací per tindre cura de mi i per això dorm als meus peus. Aparentment reposa tranquil, però amb un ull obert per si les mosques. Sap que quan necessite companyia m’ha de donar la poteta per traure’m el somriure que tant li agrada al meu amor. Aquell somriure que em demana cada matí per la web cam, quan a l’acomiadar-se em veu que em pose trista perquè sis setmanes separats són moltes setmanes, més encara quan un oceà ens separa.
És difícil, molt difícil, però pensarem que sols és treball i que les vacances estan a punt d’aplegar per recuperar el temps perdut. Ho pensaré mentre escric que et trobe a faltar i que Simba, de nou sense voler, m’ha tornat a mossegar.