Per fi fa bon oratge per anar a passejar a la platja. Ho estava desitjant des de feia ja uns dies. Moltes vegades he parlat amb amics -com Fran- sobre ser de mar o de muntanya. Jo em considere de mar. M'agrada tant, que fins i tot si vaig de viatge amb el cotxe i no m'acompanya a un costat, ho trobe estrany.
Ahir, amb les ones quasi fregant-me les puntes de les sabatilles, vaig estar-me una bona estona mirant l'aigua. M'haguera quedat tota la vesprada, mirant com anava i com tornava. Té un poder hipnotitzador: vaig descobrir que sense acostar-me un caragol de mar a l'orella, la remor també s'endinsava dins de mi, encenent amb besos la mar d'uns llavis dolços.
Potser aquest poder sols el té la mar de Moncofa. De moment, sols l'he notat allà.
2 comentaris:
A mi el que m'hipnotitza és la música que fan les ones al tencar-se. I, a més, té un poder curatiu sobre mi, aquesta música és capaç de fer-me oblidar el món.
Sí, serà que som de mar.
Besos marítims!
jo soc de muntanya (evident), viure vora el mar em sembla com si una meitat de la terra hagués desaparegut. No obstant la seua bellesa no la negaré.
Publica un comentari a l'entrada