No em fa falta una foto per recordar-ho

Jo sí que me'n recorde. Recorde el silenci al vagó del tren, tornant eixe mateix dia cap a casa. La gent no parlava, sols es mirava. També recorde les imatges dels vagons partits, desfets. I l'horror de veure com s'assemblen aquells vagons que ixen per la tele als que pugem tots els dies.

Com de trist és oblidar-se'n quan ja han passat cinc anys.

Vos deixe amb un poema dedicat a les víctimes de l'11M:


LES ESTACIONS ADORMIDES

La foscor: crit etern de silenci,

emmudiment sotjat pels homes

al llençol del crepuscle.

A la llum matinera

encara crida el silenci

dels grills insatisfets

del seu cant monòton.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On el negre,

melic de providència del demà?

Llum de dol? Sol sagnant?

Clivells de quitrà

al llim dels ulls del bosc.

Hom veu negre,

veu nit, i sent

temor i crit.

On les estacions? I els fruits

que mosseguen la pell del brancatge?

On les estacions adormides, com de costum,

al coixí de la ciutat?

Arbres bords? Terra de res?

Cant silenciat a la saba dels dies.

Isabel Garcia Canet ( de Claustre, 2007)

Conversa entre Lady Robin i Pingüí

Diumenge passat, a les 6 del matí, parlava tranquil·lament sobre literatura amb un pingüí. Com són les coincidències! La primera vegada que coneixes un pingüí i resulta que li apassiona escriure, que està preparant una novel·la. Diguérem que si existira la professió d'escriptor, nosaltres ho seríem. Sí, com qui és obrer, cambrer, mestre... Però que sabem que per molt que escrivim no apleguem mai a tocar, ni tan sols amb la punta dels dits, aquest somni. Està massa alt i poca gent hi aplega. A més, no tots tenim els esglaons per pujar on és. S'ha de tindre influències, contactes i molts dels que ens creiem "escriptors" no naixem amb eixe morro que a d'altres els sobra.
Crec que ser escriptor no hauria de ser tan difícil. Hauria d'haver-hi gent que et recolzara, que et guiés. Supose que és com els cantants, que hi ha molts que canten bé, però pocs que es queden gravats en el magí de la gent. Però cantants catalans tampoc hi ha tants i menys valencians. Sols alguns grups, encara menuts, intenten que s'escolten, intenten eixir a la superfície.
De vegades pense que si fóra cantant seria tot més fàcil. Llàstima que quan cante ploga.
Per cert, no oblideu que dissabte molta gent va eixir de Carnestoltes i que això podria explicar (o no) la meua conversa amb el pingüí.

T'estaré mirant

Escric mentre escolte una cancó (take) i me'n recorde de la conversa de l'altre dia a la cafeteria, entre un professor i una alumna (make):

- No t'agrada Springsteen? I què t'agrada?
- El Botifarra.
- Qui?
- Pep el Botifarra!
- I a tu, Almudena, tampoc t'agrada Springsteen?
- Alguna cançó.

Què havia de dir? En veritat no em va vindre al cap cap cançó d'ell (brake). És més, hui he pensat en quina em sabia d'ell i pensava que era una altra que resulta que és de The police, algun cop cantada amb Sting. Seria això, que he confós el nom (meee). Almenys vaig eixir bé de la conversa "remember" ja que podia haver quedat prou malament. Perdoneu-me els que entengueu de música!

Every breath you take
Every move you make
Every bond you break
Every step you take
I'll be watching you.

El verí dels 24

Contagiada pel Verí del teatre aplegue a les 24:24. Estic analitzant aquesta obra, intentant no repetir el que ja s'ha dit, però quan et fan fer una anàlisi sobre un tema que ja està tan estudiat, és gairebé impossible no parèixer-se a l'All-i-oli.
No serà el millor dia per a celebrar l'aniversari, el dia que he de fer una exposició i que segurament acabaré passades les 20h. Pel matí a treballar, fer grups de conversa, fotocòpies de dossiers interminables, vindre a les 14h, dinar, i a les 16h a la sessió "multitudinària" del màster. Una exposició per a moltes cadires, taules, i un professor.
Puc canviar el dia de l'aniversari? Dissabte segur que serà millor.

24 besets per a les persones que em llegiu.

Xicotets plaers

Hui, vesprada de relax, que ja tocava. Gràcies a les "convalidacions" del màster he tingut unes hores per anar a passejar tranquil·lament. Que dius, on vas? Doncs, on va tothom: al Mercadona. Anar al supermercat per plaer no està gens malament, però quan és una obligació diària la cosa canvia. M'he distret mirant la gent com compra, com corre per agafar la barra de pa calenteta o tan sols caminant pels diferents carrers formats pels productes. També he comprat un motlle per fer demà una coca de poma, amb el meu company de pis (no vos convide a tastar-la, és la primera vegada que en fem una i no sabem exactament el resultat). De camí a casa he entrat a una tenda de regals, per si trobava algun per un amic, però no hi ha hagut sort. Això sí, he comprat una targeta per felicitar el Nadal a una persona especial. Ja sé que ara el que s'estila és fer-ho per Internet, amb elfos que tenen la cara dels teus amics. Però, de vegades, abelleix fer les coses tradicionalment i, en aquest cas concret, en paper. És com qui encara utilitza una servilleta de tela en compte d'una de paper. No conegueu cap persona que ho faça? Jo sí, l'altre dia vaig descobrir-ne un!
Una altra pregunta: algú recorda on es compren els segells?

Tibidabo

Fotografia del Tibidabo

Anar a la fira i no pujar-se a res, mareja. Si et quedes enmig de totes les atraccions i segueixes amb el cap els moviments ràpids de La Granota o el vaivé del Vaixell Pirata, acabes amb mal de coll com a mínim.

El meu mal de coll cada vegada s’accentua més per culpa de la fira en la qual visc. Veig com tothom té la seua fitxa per pujar-s’hi i disfrutar de les pessigolles que entren quan t’enlaires i de sobte baixes. I jo em quede queta, sense fer res. I el temps m’acaça, m’apressa, l’observe de gaidó i em tanca un ull. Després fa broma d’això i d’allò... i jo no he de fer res, també això em diu.

I ací estic, sense fer res perquè tampoc sé què he de fer. Algú em presta un euro per comprar-me una fitxa?

Almu d'Almudena

Fer el CAP a Albacete és anar a corre-cuita. En menys d’un mes m’he matriculat, vaig comprar un dossier de 300 pàgines per preparar l’examen i he fet pràctiques al que va ser el meu institut. També he hagut de ficar els 6 sentits en entendre què és una unitat didàctica o el currículum.

Anar estressada ja forma part de la meua vida i no puc queixar-me perquè la culpa és meua. Vull fer tantes coses que em falten hores als dies, dies a les setmanes... Malgrat tot, sempre puc veure la part positiva, com per exemple dilluns passat, quan em vaig enfrontar a una classe de 3r d’ESO i una altra de 1r de batxillerat. Aquesta darrera, amb un total de 35 alumnes, ja que el meu tutor de pràctiques va convidar una altra professora amb els seus alumnes per a assistir a la classe que faria jo. Això vol dir quasi 70 ulls mirant-me i orelles escoltant com parlava del Capellà de Bolquera i el Cançoneret de Ripoll. Però per sort, va eixir prou bé. Els xics van tindre interés i es van portar bé amb mi.

A 3r d’ESO, la presentació de la professora per introduir-me davant dels xiquets va ser la següent: -Esta és Almu. Amb la corresponent broma del típic graciós: -Almu de què, d’Almudena? I amb la rèplica del segon graciós: Mira que ha pensat! T’haurà costat traure això, eh?

Tot –o quasi tot– s’ha de provar en aquesta vida per saber si t’agrada. I si és així, repetir.

Moments dolços

Ja fa uns dies que m'havien passat la pilota del mem dos amics meus, Josep i Dani. A més, van coincidir amb el mateix tema. Crec que ja és hora, encara que tard i prou de nit, de contestar. Ací estan els meus 6 moments feliços, 2 d'ells dedicats a aquests dos blogaires:

1. Que em conviden a un café, em facen una entrevista i que per uns moments em senta escriptora professional.
2. Que a un amic no l'importe vindre des de Vilafranca, xarrar una bona estona amb mi i que, en tornar, se li acabe la bateria del cotxe.
3. Una vegada acabat un conte, llegir-lo i que em semble que l'ha escrit una altra persona.
4. Estar al carrer, a punt de nevar i no tindre fred perquè tinc molt a prop una persona.
5. Anar a pixar amb dos amigues i xarrar de vàter a vàter sense importar-nos qui ens escolte.
6. Menjar xocolate, xuxeries...

Ara és el torn dels compis de TIC. Vos toca recordar i dir-nos quins són els vostres 6 moments feliços:

• Isidre: CODONYAT
• Àngels: LLENGUA BITERINA
• Maria: ULL DE POLL
• Nicolás: MANISETES DIGITALS
• Nati: PAPALLONA
• Sílvia: SAL OBERTA
• Joan: LA PATUSELLA

Ser Joan Fuster

Em sume a una iniciativa molt atractiva per a qui ens agrada escriure, i curiosa per als lectors ociosos.
Vos deixe la meua aportació personal, després d’haver descobert aquest diccionari amb el blog de Daninoble:

Escriptura
Feina –la majoria de vegades no remunerada- de la persona que es dedica a fer art amb les paraules. Parany de mots de tota mena. Conjunt d’idees organitzades. Mitjà d’expressió de sentiments inexpressables, inconfessables. Resultat de l’acció que fa la mà quan dibuixa una paraula i darrere una altra paraula, i una altra paraula...

Animeu-vos a deixar la vostra entrada o a opinar sobre les que ja han escrit altres companys en aquest diccionari afectiu.

Navegant per tot arreu

Ara, en aquests moments, estic en la classe de TIC, de Toni de la Torre. Aprofite el descans per fer una entrada relacionada amb l’assignatura ja que a tots aquells que estiguen interessants en millorar el seu bloc/blog li serà molt útil.
Farà uns minuts que m’he perdut navegant per pàgines que t’ofereixen un munt de gadgets i recursos que poden ser interessants: crear les teues pròpies enquestes, desar i compartir vídeos, crear mapes conceptuals, marcadors socials de favorits…
Si voleu divertir-vos o burlar-vos d’algú (les dos coses poden anar juntes) podeu entrar a blabberize o a comiqs.

Aneu a espai, que després no sabreu tornar.

Encerclant

Segons va dir un director molt famós de teatre i al que jo aprecie molt: la vida són cercles. Comencem una carrera, obrim un cercle. L’acabem, tanquem el cercle.
Cadascú sabrà els cercles que ha obert i tancat al llarg de la seua vida. Jo en tinc uns quants, i entre ells, finalitzar els estudis de Filologia Catalana.
Una vegada tancat aquest cercle, no sé ben bé què fer. De moment faig el màster, però em trobe estranya anant a classe sense els meus companys. Fins i tot podria dir que em trobe estranya anant a classe i punt.
Però bé, són les conseqüències d’encetar un nou cercle.
Per cert, fa uns anys vaig deixar oblidat aquest bloc. Tal volta volia tancar un cercle, però sols el vaig deixar amb els extrems molt juntets. Ara és moment de tornar a escriure, d’obrir un nou cercle.
Benviguts a tots de nou. Espere que tingueu bona memòria i no m’hagueu oblidat.

Llépola

Segons ens va explicar un professor no farà molt de temps, els clàssics recomanaven la següent tècnica per memoritzar conceptes: recordar un recorregut que fem habitualment -per exemple, el camí cap a classe- i cada punt clau del trajecte relacionar-lo amb qualsevol cosa que vulguem recordar. Crec jo que aquest mètode potser és un tant embolicador, però el cas és que si em pare a pensar en tot el que s'esdevé des que isc de casa fins a la facultat em venen al cap unes quantes coses que recordar/relacionar. Personalment, fer aquest esforç mnemotècnic l'única cosa que em fa vindre és la fam. De bon matí, passe per unes 500 cafeteries, pastisseries, bomboneries i tendes de la tentació. S'hi afegeix, el got de llet amb quatre cereals ballant per l'estòmac. Concretament aquest matí, he relacionat la flaire dolça amb la dels panellets. Per la vesprada, ja a Almassora, els he buscat sense èxit.
Hui no pense ficar la TV3! Me moriré de l'enveja!

El castell

Buscar un pis que estiga mitjanament acceptable a València, que no s'excedisca amb el preu, que els companys siguen del teu grat, que el vàter i cuina tinguen un color el més aproximat al blanc, que les escales no costen molt de pujar... és quasi impossible! A part de ser la seua recerca tota una Odisea. El pitjor que pot passar és que el casero i un company desapareguen -no dic que junts- i et quedes sense pis, quan ja el tenies gairebé decorat mentalment. He passat l'estiu pensant en les compres per a la meua habitació cada volta que anava a un centre comercial: flexos, llançols de colors, cortines (per què mai tenen cortines?), una dotzena de gots a 1 euro, coixins, taulers de suro per a fotos... tonteries tot! I tots aquests articles s'esfumen en assebentar-me que el casero ni es digna a parlar amb nosaltres. I, és clar, com no hi ha contracte! Al final, et resignes a concertar cites amb gent desconeguda per veure el seu cau particular, que et parlen meravelles i que després et dones compte que la mateixa casa podria parlar-te també de les meravelles mentre passeja la seua runa. I tot és tornar a buscar per telèfon anuncis atractius, que inspiren confiança, parlar amb homes que sobrepassen els 70 anys i et diuen les condicions del pis dictades per la dona. I, així successivament, dia rere dia, pujant el mateix caminet:
"I així va començar a caminar de nou, camí endavant; llarg camí, però. Perquè aquella carretera, aquell carrer principal de la vila, no conduïa fins el cim del castell: sols s'acostava a ell; i més tard, com si ho fes a posta, girava, i si bé no s'allunyava del castell, tampoc aplegava a apropar-se" (Franz Kafka, El castell; traducció lliure d'Alae)

Presència collonera

Notava la seua presència a la cambra. Sé que no volia fer-se notar, que volia passar desapercebuda, però cada vegada que es menejava podia endevinar per on parava. Em va pillar mentre estudiava lingüística, cosa que va dificultar la meua atenció. Per molt que intentara concentrar-me en l'Estructuralisme, no aconseguia oblidar-me d'aquella presència que m'havia triat a mi i la meua habitació. Fer com si no passara res tampoc és la solució, perquè, llavors, es va acostant cada vegada més, cautelosament, fins que la tens al damunt i ja és massa tard. Una vegada passa l'inevitable sols pots agitar-te i intentar manotejar perquè se'n vaja, perquè et deixe tranquil. Malauradament, el 99% acaben fugint al mateix temps que es riuen de nosaltres, innocents humans. Sabedora d'aquesta estadística, vaig decidir canviar d'habitació, traslladar tots els meus estris i mamprendre la concentració al menjador. Una vegada allà, fins i tot amb l'espai ampliat, va vindre al damunt meu de nou! Em perseguia! No podia fer res per amagar-me, vindria inesgotablement on jo anara! Comence de nou a manotejar, a cridar, m'alce i em pregunte: per què em toca a mi? Maleïda mosca collonera!!
Tan de bo totes les mosques colloneres s'esfumaren amb insecticida i deixaren de donar la tabarra!

Dia Pole

Parar l'orella sempre et fa adquirir nous coneixements. Amb les persones grans, els iaios, aprens vocabulari pur, paraules que ara ja no s'utilitzen perquè els estris, ferramentes que encarnaven, ja no tenen cabuda en l'actualitat. Però, no sols amb aquests, ja que amb els joves (més que jo i això que jo encara no entre en la categoria de major o vella) també es pot traure molt de profit. Per exemple, ara ja no es diu he tingut un dia magnífic, espectacular o estupendu. Ni, per molt modern que semble, he tingut un dia guai, ha molat. Tots aquests que facen ús d'aquests mots, estan antiquats. Ara, el que es porta és dir que has tingut un dia Pole. Fins on aplega la fòrmula 1 i F. Alonso? Fins ací, senyores i senyors. La meua cosina de 16 anys -quasi 17- després d'estar tot el dia pegant voltes i, imagine jo, que va veure alguna persona que li alegra la vista, em va dir: Mude, he tingut un dia Pole. Sort que a continuació m'ho va explicar, perquè jo pensava que era la mania d'acurtar les paraules: pole-mic, pole-ro...

Espere que aquest estiu estiga ple de dies Pole i que no se vos punxe una roda!